Cami per el Vall d’Aran als Pirineus / Istock

El meu pare va entrar al despatx de la meua feina.

No era una visita habitual.

Des que s’havia jubilat, cada matí pujava a Talamanca, al barri de ses Torres, on teníem una casa amb un extens jardí.

Aquell espai era la seua vida, el seu temple. Hi passava llargues hores, mentre hi havia llum, perdut entre rosers, buganvílies i arbres fruiters. Podava, regava, recollia fulles seques i vigilava pacientment cada brot nou.

Els rosers esclataven en tons vermells, roses i blancs. Les buganvílies s’enfilaven per les parets emblanquinades, i cobrien el terra de tons morats i vermells, formant una estora de color. Les flaires de la mareselva i del gessamí t’acompanyaven mentre t’endinsaves en aquell oasi de pau que el meu pare havia construït amb els anys.

Un pi........

© Diario de Ibiza