Els que escrivim volem lectors. Si no, escriure no tendria cap ni un sentit. O sí, però es tractaria d’un sentit diferent. Reconec que escriure un diari, posem per cas, pot contribuir (o no) a aclarir dubtes de caire personal. N’hi ha que ens entenem més, tal vegada, a partir de l’escriptura que no a través de l’oralitat. Això (ho puc assegurar) comporta problemes de molts tipus. Però també, de vegades, ofereix un bri de claror. 

Quan hom escriu amb la intenció de publicar allò escrit, emperò, la intenció és que hi hagi lectors. I, a mi, particularment, m’interessen tots: tant aquells que pensen bastant semblant a com pens jo mateix -segurament no gaires- com aquells que tenen diferències amb la meua manera de veure les coses -estic convençut que la majoria. De la mateixa manera que, evidentment, jo no em dedic a llegir només els que pensen com jo, sinó que tenc un interès, de vegades ben especial, en aquells que pensen diferent. Així, per exemple, tenc algun autor de dretes, amb una filosofia molt allunyada de la meua, que consider fantàstic. Per mi, evidentment, no tots els dretans, posem per cas, són iguals. Ni tots els espanyolistes. Llegint José Manuel de Prada i Arturito........

© Diario de Ibiza