Creado: 05.04.2026 | 05:00

Actualizado: 05.04.2026 | 05:00

És difícil parlar de les tradicions de la Setmana Santa sense ofendre a ningú. De fet, actualment és pràcticament impossible tractar qualsevol tema sense fer saltar espurnes, sobretot quan et refereixes a costums populars que van agafades de la maneta de rituals religiosos.

Assumint el risc i partint del meu respecte per aquests devots que criden i ploren davant els seus ídols itinerants de cartró pedra com fans d’un concert dels Beatles, he de reconèixer que a mi la Setmana Santa no m’agrada. No em porta bons records. De fet, m’aterreix.

Visc les processons de Setmana Santa com si fossin un malson guionitzat per Freddy Krueger

Potser és un trauma infantil que es curaria amb un parell de sessions d’hipnosi, però visc les processons com si fossin un malson guionitzat per Freddy Krueger. De lluny, el so fúnebre dels tambors ja em posa els pèls de punta. Després m’envaeix una sensació de tristesa provocada per l’olor a encens i cera cremada, i els pecats inconfessables reflectits en rostres compungits de persones que confonen la redempció amb l’oblit. I, per acabar d’enfonsar-me, ve la visió dels circ dels horrors, amb individus ocults sota caputxes punxegudes a l’estil del Ku Klux Klan, màrtirs amb la mirada zombi flagel·lant-se fins fer-se sang i senyores vestides de negre de dalt a baix, amb pinta i mantell, que sembla que vagin a resar el rosari a casa de Bernarda Alba.

En canvi, sí que hi ha una processó de Setmana Santa que em fascina i no m’espanta, i això que inclou una actuació estel·lar amb armes de foc. És la que es celebra avui, Diumenge de Pasqua, al meu poble. La desfilada s’inicia amb dos seguicis diferents: els homes surten de l’església i les dones comencen al convent. D’entrada, ells semblen els favorits de l’esdeveniment, perquè pertanyen a l’equip de Jesús, el protagonista principal, que és un heroi invencible amb més superpoders que tots els X-Men junts. En canvi, elles fan el recorregut amb la Verge Maria, que té un paper destacat, però, amb els prejudicis de l’edatisme, només podria optar a un Oscar a actriu secundària.

Hi ha una processó que no m’espanta, i això que inclou una actuació estel·lar amb armes de foc

Les dues processons transcorren per diversos carrers, en itineraris separats que eviten que es puguin veure uns als altres, fins que arriben al creuament conegut com ‘les quatre carreteres’, on el Crist i la Mare de Déu es troben cara a cara. Si aquest instant carregat d’emoció formés part d’una sèrie, per augmentar el dramatisme de l’escena, hi hauria una interrupció en l’acció que portaria a la típica frase introductòria que diu «en anteriors capítols de...», seguida d’un flashback molt ben editat que t’explica en un sol minut un grapat d’històries de la trama recent; en aquest cas, tot el que va succeir abans que la coprotagonista al·lucinés veient fresc com una rosa al seu fill que havia mort feia dos dies en circumstàncies tràgiques.

Tornant a les quatre carreteres, cal tenir present que, tot i que estem a punt de viure un final feliç, la figura de Jesús té un aspecte de patiment, com si estigués dient: «Val, tot això està molt bé, però i la meva mona?». I la mare, situada a pocs metres, tampoc fa molt bona cara. Potser és perquè li respondria: «Una mona? No en tens prou amb una magdalena?».

Igual el diàleg continua, però és impossible sentir-lo perquè, de cop, una colla de caçadors festegen el retrobament familiar amb una salva de trets amb escopetes. Es tracta d’un moment d’èxtasi col·lectiu, on els homes i les dones, ara sí, desfilen junts somrient en un paisatge ple de sentiments desbordats, pólvora i cartutxos caient del cel, que podria haver filmat Sam Peckinpah a Sicília com la seqüència d’un remake d’El Padrí.

La diferència és que, en la versió de Sant Jaume d’Enveja, l’heteropratiarcat té fissures i, malgrat la roba de camuflatge, no passa desapercebuda la presència d’alguna dona que, igual que ells, també sap disparar a l’aire sense carregar-se una oreneta per accident. A vegades l’empoderament femení sorgeix en els llocs més insospitats, com en aquella ocasió que una santjaumera es va fer famosa per guanyar el concurs de bevedors ràpids de cervesa de la discoteca Contacto. Però aquesta és una altra història, com diria Moustache, el mordaç taverner d’Irma la Douce.

© Diari de Tarragona