Creado: 11.03.2026 | 05:00

Actualizado: 11.03.2026 | 05:00

«L’Ebre alentia el curs en mandrós meandre pensarós abans de donar-se a la mar». Així començava el poema ‘Tortosa’ que Surinyach va incloure a l’edició de la seva antologia literària Parany d’anys. Entre la seixantena de composicions del volum, el poeta també va recollir-hi creacions líriques dedicades a la vila de Montblanc —«on l’art es crea amb calfreds de vela llatina»— i també al Serrallo de Tarragona. Del barri mariner, l’autor feia èmfasi en el fet que «al capdamunt d’un abrivat pal de nau oneja desavesada la bandera quadribarrada que llampurneja en la mar Mediterrània».

Treballador de banca i apassionat de la poètica, Joan Surinyach i Quintana (Barcelona, 1929-2007) va ser un d’aquells actius lletraferits que durant el darrer terç del segle XX i els primers dos mil va contribuir des dels diversos àmbits de l’escriptura a reforçar el moment d’esperança del qual se sentia partícip tot formant part de projectes com els del Congrés de Cultura Catalana. Així, Surinyach va publicar en revistes com Oriflama i Canigó i va ser col·laborador de tot un grapat de publicacions de l’època, sovint de caràcter local o associatiu com Xipreret, Viu la ciutat o el butlletí d’El Triangle de Sants. Alguns dels articles els va recopilar al seu primer llibre: Xamfrà Santsenc (Gràfiques Immer, 1975). Més recentment, també podíem llegir les seves reflexions al setmanari penedesenc El 3 de vuit.

Fruit de l’amistat que estiu rere estiu la família Surinyach va cultivar a Montblanc amb l’artista Maties Palau Ferré, l’escriptor va il·lustrar els seus dos poemaris amb dibuixos cubistes del pintor

Des de la dècada dels anys seixanta, Joan Surinyach, amb l’esposa i els fills, junts faran llargues estades a Cabanyes del Penedès —que converteixen en el seu racó d’inspiració—, així com nombroses visites estiuenques a la Conca de Barberà, des d’on s’apropaven també a la ciutat de Tarragona i als municipis de la Costa Daurada. En algun dels seus escrits, Surinyach rememora estades a la ja desapareguda fonda de l’estació de Montblanc, propera a un paisatge de vinyes i arbres fruiters on «havent sopat preníem la fresca a les taules de fora, fetes de marbre laberínticament jaspiat» des de les quals vèiem «les llums de l’encimat poble de Prenafeta».

Fruit de l’amistat que estiu rere estiu la família Surinyach va cultivar a Montblanc amb l’artista Maties Palau Ferré, l’escriptor va il·lustrar els seus dos poemaris amb dibuixos cubistes del pintor de les segones avantguardes. Es tracta de Poms de punys (El Pot Cooperativa, 1981) —amb epíleg del crític i assagista Vicenç Altaió— i el ja esmentat Parany d’anys (Editorial Amarantos, 1992), prologat pel novel·lista Joan Feu Girat qui, al seu torn, va interessar-se pel Vendrell de Pau Casals.

Durant els anys vuitanta i noranta, Surinyach també va participar en publicacions col·lectives de reconeixement a Salvador Espriu o Joan Salvat-Papasseit, així com en el llibre d’homenatge que el 1983 el Departament de Filologia Catalana de la Facultat de Lletres de Tarragona va dedicar al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, emmarcat en el segon volum dels quaderns de poesia Epsilon.

Després de la seva mort, el desembre de 2007, el Col·lectiu d’Artistes de Sants —del qual havia estat un membre actiu— va homenatjar la seva trajectòria en una exposició antològica a les Cotxeres d’aquest districte barceloní que va popularitzar la cantant Núria Feliu, i al llarg d’aquests anys també la Biblioteca Vapor Vell de la capital catalana n’ha recordat la seva figura amb un espai dedicat a la seva memòria. Avui, i malgrat l’oblit generalitzat de la seva obra, encara podem trobar alguns exemplars dels seus poemaris dispersos en antiquaris i llibreries de vell.

Així, ara que ha fet cinquanta anys que va sortir d’impremta el seu primer títol, és una bona ocasió per a recuperar i rellegir els escrits assagistes i els versos literaris de Joan Surinyach Quintana, el poeta de Sants que es va entusiasmar amb l’art pictòric del Camp de Tarragona.

© Diari de Tarragona