Vaig conèixer Jordi Mir treballant per al Puyal. Era l’editor dels seus programes i de les seves transmissions del Barça. Això vol dir que el Quim pagava de la seva butxaca una persona que l’ajudava a tenir cura de la llengua. El senyor Puyal no només tenia el discurs el català sinó que a més a més esmerçava els seus recursos personals per fer-lo efectiu. No he conegut mai cap altre periodista que tingués algú com el Jordi Mir pagat per ell. De discursos n’he sentit molts, de productores alimentades amb diners públics n’he vistes moltes. De diners públics blanquejats per afavorir periodistes d’una determinada ideologia n’he vist a cabassos i de fet ens veiem encara avui gairebé cada dia. Però sous posats al servei de la llengua i la cultura, pagats de la pròpia butxaca, n’he vist tan pocs que diria que no n’he vist cap. Va haver-hi un temps en aquest país que les persones eren importants perquè pagaven les coses. No era important el que deien, era important el que feien. Joaquim Maria Puyal i Ortiga va ser una persona important pel que va fer, pel que va crear, i per què fa pagar el preu de defensar allò en què creia. Les limitacions econòmiques de les empreses públiques per les quals va treballar no van ser mai un inconvenient perquè fes la feina que havia de fer. Quan va necessitar recursos els van a buscar, sobretot a La Caixa, que........

© Diari de Girona