No es pot dir que l’esport escolar, tan a primària, com a secundària, com a la universitat, representi una prioritat per a ningú. L’assignatura d’Educació Física inclosa sistemàticament en els programes educatius, s’havia considerat gairebé sempre una «maria». Recordo com en el programa de la Facultat de Medicina es va mantenir com assignatura fins els darrers anys del segle XX. Vaig aprovar, per suposat, sense haver trepitjat mai una pista esportiva ni conegut la persona que va signar la nota.

Això no vol dir que moltíssims nois i noies no facin esport. Afortunadament, la incidència en el benestar i la salut física i psíquica de la gent que fa exercici és quelcom sobradament conegut des de fa temps. I el plus que aporta practicar-lo en equip, pel que fa a gaudi i socialització, indiscutible.

Lluny de les lligues universitàries de molts països amb tradició, aquí, tan a Catalunya com a la resta de l’estat, els joves esportistes han de buscar aixopluc en clubs, entitats, associacions , federacions, etcètera abans que en l’àmbit escolar.

Per això, haver descobert l’existència d’una competició com la Copa Colegial de Baloncesto ha suposat una positiva sorpresa en el panorama esportiu. Una competició que els seu impulsors defineixen com a torneig «invitacional» organitzat per la «Fundacion Baloncesto Colegial» dirigida als escolars i on els equips representen al seu col·legi.

He pogut seguir alguns partits d´aquesta competició. M´agrada el bàsquet i tenir dos nets practicant-lo a un nivell acceptable i formant part d’un equip participant ho ha propiciat.

A la final de la demarcació de Girona hi varen arribar dos equips blanencs: l’IES Sa Palomera i l’IES Serrallarga. Un partit que va anar a la pròrroga i que, malgrat havien fet més mèrits els palomerencs, van acabar guanyant els del Serrallarga.

Només una lesió fortuïta del millor jugador del Sa Palomera els va impedir estar en la ronda de semifinals que els enfrontava a un equip andorrà.

El partit amb els andorrans va tenir lloc fa pocs dies. La victòria del Dixon Sport Andorra per 72- 63 va ser indiscutible. Un equip, l’andorrà, d’un centre on la formació esportiva va paral·lela a la general i, per això, hi dediquen molt de temps. Res a dir. El que va resultar vergonyosa va ser l’actitud de l’entrenador. Una actitud intemperant amb crits i gesticulacions cap els seus jugadors i cap els àrbitres. Amb recurrents invasions de la pista de joc. I amb una furiosa i desmesurada estampada de la cartolina-tàctica contra el terra que li va suposar una tècnica.

Acció que, per cert, va passar desapercebuda a l’àrbitre principal, que per moments semblava més interessada en esmenar al seu company i demostrar qui manava a la pista que a fer un bon arbitratge.

Es digui Copa Colegial o es digui com es digui una competició, quan els participants es troben, com en aquest cas, en una franja d’edat entre els 15 i els 17 anys, el component pedagògic i de transmissió de valors i actituds hauria de ser tan important com el tècnic i el tàctic.

El recital d’agressivitat i males maneres que va exhibir l’entrenador andorrà (per efecte contagi els jugadors van celebrar la victòria com si acabessin de guanyar la NBA) no en va tenir res de pedagògic. No en tinc cap dubte, no m’agradaria gens que entrenés els meus nets. Ni ell ni ningú del seu estil.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona