La crònica de la Laura Teixidor que va publicar Diari de Girona, dimecres passat, sobre la polimedicació que pateixen un nombre considerable de gironins (més de 30.000 prenen deu medicaments o més) no pot ser més reveladora i oportuna. Ha coincidit amb l’aterratge a les meves mans d’un llibre inquietant, esfereïdor: «Crònica d’una societat intoxicada». Hauria de ser de lectura obligada per a qualsevol metge o sanitari. N’és l’autor el Dr. J. Ramon Laporte que va ser catedràtic de Terapèutica i Farmacologia Clínica a l’Autònoma de Barcelona i Cap de Farmacologia a la Vall d’Hebron. Li agraeixo al col·lega i amic Antoni Garriga, un savi dentista (dels d’abans), que me’l fes arribar. També, la fidelitat que des de l’altre costat de la Tordera, té en vers els meus articles setmanals.

La crònica de la Laura té la virtut- en complicitat amb la Dra. Laia Gené de la CAMFIC- de resumir en poc espai el que el Dr. Laporte explica amb documentada claredat al seu llibre. «La majoria de la gent creu que els medicaments han allargat la nostra vida. I té raó. Hi ha, però, una certesa demostrada: dels milers i milers de medicaments comercialitzats des de l’any 1945, només 200 o 300 dels utilitzats de manera adequada poden allargar la vida i/o afegir-hi qualitat. Els altres són petites modificacions dels principals. O bé són inefectius. O bé són inefectius i a més tòxics».

En el capítol «Sobremedicats i polimedicats» el Dr. Laporte explica el cas de la Sra. Dolores. Un cas que il·lustra com el sistema pot convertir ciutadans que no ho són en malalts crònics. Els hi resumeixo. La Sra. Dolores que té 74 anys i no havia pres mai res, va anar al CAP per agrair a la metgessa de família l’atenció dispensada al seu marit, mort dos mesos abans. En preguntar-li com estava, va dir que el trobava a faltar i que durant uns dies li havia costat agafar el son. Va sortir del despatx amb dues receptes: un antidepressiu i un hipnòtic. La tensió arterial, com sempre, la tenia normal.

Al cap de sis mesos, va anar a control. Tenia la tensió arterial elevada (un efecte secundari de l’antidepressiu) i li van afegir un antihipertensiu. Tres mesos després, com que la pressió no baixava, van pujar-li la dosi i afegir-hi un diürètic. L’elevació moderada del colesterol en una anàlisi, en ser considerada hipertensa, va generar la prescripció d’una estatina per baixar-lo. Tres setmanes després li van afegir un preparat que associa dos analgèsics per un dolor a les cames (efecte secundari de l’estatina!) que es va atribuir a l’artrosi. Així, la Sra. Dolores que havia anat al metge essent una persona sana, per un dol no patològic i del que ja millorava, va acabar prenent set medicaments.

Sembla el conte de la Sra. Dolores, però li podríem posar altres noms. És el que hi ha al darrere molts casos de polimedicació/ sobremedicació: la manca de temps de molts professionals que, pressionats pel «sistema» no tenen temps de fer acompanyament, desplegar empatia, parlar i deixar parlar. Una manca que és substituïda per una cadena de prescripcions que no sempre fan falta i poden produir efectes secundaris que la retroalimentaran. La por de molts pacients a la desprescripció tampoc ajuda.

El treball del tàndem Teixidor-Gené conclou amb dues o tres d’assertives afirmacions: cal oferir formació als professionals, però sobretot, temps. Per dedicar als pacients i per revisar tractaments. Temps!, heus aquí la mare dels ous.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona