A l’article del 9 de gener vaig escriure referint-me a Trump i la barreja entre negocis i política: «Sempre he pensat que quan els negocis es barregen amb la política, hi ha problemes, vegi’s el cas de Berlusconi i com ha acabat Itàlia i com van ara les coses als EUA. En les societats democràtiques els polítics i els empresaris tenen el seu rol, uns governant i els altres dedicant-se als negocis amb respecte i controlant-se mútuament. Quan això no passa s’acumulen els problemes». Rellegint-ho, crec que vaig ser poc precís perquè empresaris responsables, amb consciència social, n’hi ha molts. Ara mateix ens estem beneficiant de la visió que va tenir Pere Duran i Farell obrint el camí del gas d’Algèria i de l’adaptació a l’era actual que n’han fet els seus seguidors com, per exemple, Antoni Llardén, president d’Enagás des de 2007 i reelegit per a un nou mandat fa uns dies. Però també existeixen els empresaris especuladors per als quals només compta la seva fortuna, només ells són importants i tots els altres són simples peons al seu servei com passa amb Berlusconi o Trump o amb el de ficció, l’avar que malalt al llit de mort està preocupat per les oscil·lacions de la borsa.

Amb les idees apuntades, espero que entenguin que no m’ha sorprès la notícia que hem conegut aquesta setmana referent a la fortuna de Trump. Sembla que en l’any i escaig que porta a la Presidència dels EUA ha quasi duplicat la seva fortuna. Tampoc és una cosa que sorprengui quan els enviats a les converses de pau a Orient Mitjà, sigui a Gaza o a l’Iran, hagin sigut el seu gendre, Jared Kushner, i el seu company de negocis Steve Witkoff, que no tenien idea de diplomàcia, però sí són homes de negocis sense massa escrúpols. Per alguna cosa el representant britànic a les negociacions amb l’Iran va dir que quan l’Iran, uns dies abans del començament de la guerra, va fer una proposta sensata i que podia fer avançar les negociacions, els representants americans, Jared Kushner i Steve Witkoff, no van entendre el seu abast perquè no tenien ni la més remota idea del tema que s’estava discutint.

Sabem que Trump és el representant del moviment MAGA (Make America Great Again, Fem Amèrica gran un altre cop) però en aquest any i escaig de presidència se l’ha començat a conèixer per un acrònim que no li agrada massa com és TACO (Trump always chickens out, Trump sempre s’acovardeix, es fa enrere). L’acrònim el va utilitzar per primer cop un periodista del Financial Times, Robert Armstrong, per caracteritzar el comportament de Trump en la guerra comercial, la coneguda com a guerra d’aranzels, on un dia deia que posaria uns aranzels a certs països i l’endemà els retirava o els canviava sense raons de pes que suportessin les seves decisions. També es pot aplicar a com Trump encara qualsevol negociació. Ara mateix, en la guerra de l’Iran, un dia diu que arrasarà l’Iran i l’altre els proposa negociar, un dia dona un ultimàtum i l’endemà canvia les condicions. Precisament aquest comportament ajuda els especuladors, el negoci d’alguns desaprensius, perquè això fa que les borses oscil·lin i en aquestes oscil·lacions els especuladors que tinguin informació privilegiada fan el seu agost i poden guanyar grans quantitats de diners en poques hores (de la mateixa manera que els que tenen uns certs estalvis al banc poden perdre bona part dels seus estalvis, però què els importa això a Trump i els seus amics). I és obvi que tal com és Trump, amb mentalitat d’empresari-especulador, tant el seu gendre com tots els seus afins tenen informació privilegiada assegurada. Potser el que ens diu la notícia de la duplicació de la fortuna de Trump és que un dels motius del TACO, tant als aranzels com ara a la guerra, ha estat augmentar la seva fortuna i la dels seus amics i socis. No fer America Great Again sinó fer alguns americans més rics mentre la majoria dels ciutadans s’empobrien no sols a Amèrica sinó arreu del món. Òbviament, això no va d’afavorir els moviments democràtics a Veneçuela o a l’Iran (sabem que les accions militars no portaran la democràcia a aquests països) sinó fer-se amb les matèries primeres que li interessen i guanyar diners.

Precisament un dels grans problemes del món és el de l’augment fins a límits intolerables de la desigualtat i accions com les que comentem no fan més que augmentar-la. Precisament Jesús M. De Miguel fa una anàlisi d’aquest problema a Agenda pública i resumint diu: «La desigualtat amenaça l’existència del sistema democràtic global». Un 10% de la població mundial posseeix tres quartes parts de la riquesa i Espanya és la demostració que això no és el destí de la humanitat, és dels pocs països on la desigualtat disminueix i un dels motius és el treball femení.

Esperem que els americans parin els peus a aquest fanfarró de Trump. S’ha obert un procés negociador, esperem que porti a un temps de descompte per arribar a una solució dels conflictes oberts. Si no haurem d’encarar un temps de foscor que pot ser molt dur.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona