L'autopista AP-7, carregada de trànsit / Ferran Nadeu

Hi ha empreses gironines que podrien contractar demà i persones que acceptarien aquella feina demà mateix. Entre unes i altres s’ha obert una distància que no figura a cap oferta laboral: la possibilitat material de viure prou a prop perquè aquella feina tingui sentit.

No és una anècdota immobiliària. És una fricció econòmica.

John Kain va demostrar fa dècades que, si separes massa residència i ocupació, el mercat laboral deixa de quadrar: hi ha feina, hi ha candidats, i tot i així no es troben. Alfred Marshall ja havia vist que les empreses no prosperen aïllades, sinó envoltades de treballadors, proveïdors i connexions. La traducció és poc sofisticada. Una feina a la qual resulta massa car arribar és una oportunitat a mitges.

A Girona ho veiem cada matí. Es pot ampliar un polígon a Riudellots, anunciar contractacions a un hospital, obrir un hotel a la Costa Brava o captar una inversió a l’àrea urbana. Tot això mereix ser celebrat. Però cada nou lloc de treball incorpora una pregunta que rarament surt a la fotografia inaugural: qui hi treballarà i des d’on vindrà.

Aquí apareix la paradoxa. L’atractiu d’un indret pot erosionar allò que el feia atractiu. L’activitat concentra població; la població pressiona el lloguer;........

© Diari de Girona