Els analfabets li volen retirar la Creu de Sant Jordi a l’Eduardo Mendoza i, si jo fos ell, faria com en Cruyff quan el Rosell d’infaust record va voler retirar-li la medalla d’or del Barça: avançar-me i anar jo a tornar-la, amb llum i taquígrafs, aquí la teniu. Si en Cruyff valia molt més que aquella medalla, en Mendoza és molt més gran que una trista Creu de Sant Jordi, que només serveix per a tenir una esquela pagada per la Generalitat en dinyar-la, així que un mai arriba a temps d’admirar l’única cosa bona que li va aportar la Creu, quina creu. He dit «els analfabets» perquè cal ser-ho, i molt, per no captar la ironia d’algú que qualifica Sant Jordi de maltractador d’animals i per postres afegeix que segurament no llegia llibres. Més encara tractant-se de Mendoza, home de fi humor britànic, si bé per a saber això és necessari, no ja llegir-ho, sinó almenys llegir, cosa que escapa a les capacitats dels analfabets. Si hagués agregat que a més a més era pallús per vestir armadura en lloc de bermudes amb aquesta calor, li haurien recordat que en l’Edat mitjana no existia Inditex, així estan els cervells.

Eduardo Mendoza és una de les persones més educades, simpàtiques i amables que he entrevistat. És, a més, bona persona, la qual cosa és un hàndicap en aquests temps d’idiotesa, perquè els idiotes solen agafar-la amb la bona gent, avui es porta el filldeputisme. El pitjor de tot és que escriu en castellà, i tot i que amb una sola de les seves pàgines ha fet més per Catalunya que tots els escriptorets en català plegats, això el converteix en mal català. Amb tals antecedents, només li faltava ironitzar sobre el dia de Sant Jordi perquè els defensors de les essències, sempre atents a la recerca de catalans que no compleixin amb els estàndards de la raça pura, sortissin en gossada a empaitar-lo. Home culte com és, me l’imagino sorprès en veure la reacció que ha provocat, alhora que espantat en comprovar que la seva estimada Catalunya està poblada per tants ignorants. I així i tot, torçant el bigoti amb un somriure. Fins i tot el Governet va sortir a respondre’l per a defensar Sant Jordi, cosa que demostra que vivim en una democràcia exemplar: els tontos estan representats en l’executiu en la mateixa proporció que existeixen en la societat.

En el súmmum de la crueltat, l’han insultat amb el més greu, amb l’improperi que els talibans de l’estelada guarden només per als qui fan més mal a la pàtria catalana, amb el seu míssil de capçal nuclear: li han dit que no és català. Horror. Que per més que hagi nascut a Barcelona i parli català, no mereix ser considerat català, honor que només s’atorga als qui superen no sé quin examen, uns funcionaris degudament acreditats són els qui estan autoritzats a expedir el certificat de catalanitat

Em sento identificat amb Eduardo Mendoza, a mi també solen acusar-me periòdicament de no ser català, es veu que alguna tara m’inhabilita per a aquesta glòria. Als caps d’aquesta gent, dir-li a algú que no és considerat català, només pot provocar una reacció:

- No, per Déu! Deixin-me ser català, per pietat! Mirin, mirin els meus antecedents familiars, els meus cognoms! Què serà de la meva vida, si no puc ser català?

Estan convençuts que negar-li a algú la catalanitat equival a furtar-li el més valuós que existeix en l’univers, per això guarden aquest càstig només per als casos més reprovables i considerats impossibles de reeducar, com els qui no es prostren davant Sant Jordi, la Moreneta i el Vivales, en ordre creixent d’importància.

En realitat, la meva única reacció -i imagino semblant la d’Eduardo Mendoza, si bé ell torçant de nou el bigoti amb un somriure- és lleument diferent.

- (Badall) I per a què serveix, això de ser català? Si almenys garantís que la cervesa me la serviran sempre ben freda, tindria alguna utilitat, però sospito que ni tan sols per a això.

Les reaccions a les declaracions de Mendoza confirmen el que, sobre una part de la societat catalana, opina el protagonista de Transbordo en Moscú, del mateix autor barceloní: «Una devoció cega a causes abstractes i inconsistents, com el catolicisme ranci, la redempció de la nació catalana i les glòries esportives del Barça, els fa immunes al sentit comú i a l’ètica més elemental».

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona