Una pilota de futbol, en una imatge d'arxiu. / Freepik

Insultar una dona fa lleig, encara que sigui la pròpia. Excepte si la dona és italiana, que llavors passa de lleig a perillós. A algunes ni tan sols cal insultar-les, n’hi ha prou que elles ho interpretin així perquè es desfermi l’infern, com sap el napolità que estava veient per la tele un partit de futbol del seu equip i va començar a amenaçar i a llançar improperis contra el VAR per anul·lar un penal al seu equip. L’esposa -s’ignora si es diu Bàrbara i en la intimitat es fa dir Bar, el que explicaria la confusió- va pensar que els gens afectuosos epítets anaven dirigits a ella i es va sentir ultratjada, així que li va llançar unes tisores al sofert espòs, si bé amb poca punteria. Tant li fa. Si el marit va pensar que s’havia salvat de la ira conjugal, es va equivocar, perquè tot seguit el va ferir amb un ganivet, una italiana enfurismada no es rendeix a la primera, i llavors ja va encertar. Per utilitzar un símil futbolístic que el tiffosi agrairà, va ser com haver parat un penal amb tan mala fortuna que el rebuig anés a parar altra vegada al davanter, que aquesta vegada no va perdonar. De res servien els laments del tiffosi, ensagnat a terra i jurant per la santa madonna que dirigia els insults al televisor.

- Al televisore? Ma voi pensai que io sono stronza?- i li assestava una altra ganivetada, ara per prendre-la per imbècil.

I encara va tenir sort el seguidor del Nàpols que, ferit i tot, va poder avisar els carabinieris, que van posar fi a la disputa, sinó, ara mateix seria a la morgue i no a l’hospital, on va ser traslladat amb dolor en el cos per culpa de l’atac i en l’ànima per la derrota del seu equip, aquest últim molt pitjor. Per sort, a Itàlia aquestes discussions familiars s’obliden de seguida, ara ja està la dona preparant una plata d’espaguetis per a rebre el marit quan li donin l’alta, i el pròxim partit televisat el veuran els dos junts en el sofà, insultant alhora l’àrbitre, el VAR i els jugadors, l’amor és així.

Per a evitar altercats, el millor és anar a veure el futbol al bar, jo vaig adoptar aquest costum fa anys, la meva senyora no és napolitana però és de Salt, que no és poca cosa, i estic segur que sap llançar ganivets. Una esposa enfurismada primer dispara i després pregunta, així que millor no donar peu a la confusió, el dia de partit agafo bufanda, gorra, samarreta i bandera, i baixo a la Tahona, on només de veure’m entrar ja em serveixen una canya. Ocorre que ni als bars està un segur, fa uns dies estava veient al Barça en el meu seient habitual quan, davant l’error d’un jugador en la passada, vaig cridar a tot pulmó «Què fots!», en el moment que una senyora que venia a sopar estava seient a taula, just al davant meu. La dona va pensar que li cridava a ella, va fer un bot com si hi hagués un clau en la cadira i em va llançar una mirada de culpabilitat -«què dec haver fet, que només d’arribar aquest senyor amb gorra i bufanda em crida d’aquesta manera?», deien els seus ulls-. Això, al principi, perquè quan li va passar l’esglai, em va observar primer irada i després emprenyada -d’alguna manera influirien els riures dels parroquians que van seguir l’escena-, segura que jo li estava tirant en cara alguna cosa, la que fos. Per fortuna, encara no li havien parat taula i per tant no tenia cap ganivet a mà, ni tan sols una trista forquilla, o jo m’hauria convertit en el primer home víctima de confusió futbolística a les mans d’una dona, força dies abans que el napolità, a qui des d’aquí desitgem una ràpida recuperació. També per fortuna, la jugada no va acabar en gol.

Quan deien que tant de futbol televisat acabaria per trencar matrimonis, un creia que parlaven de divorcis i separacions provocats per la desatenció marital de les obligacions conjugals, a vegades en favor d’un trist Albacete-Barça de la Copa del Rei. En realitat, es referien a ruptures definitives i per les braves, a l’estil clàssic, amb un munt de vídues sobrevingudes perquè algú -a vegades elles mateixes- va ser massa susceptible amb els insults que un home dirigia a una pantalla de televisió i va fer justícia pel seu compte. El VAR no va matar al futbol, sinó als seus aficionats.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona