El pecat capital de què tracto avui, la luxúria, mal que es digui que tot gaudi s’ha d’aconseguir en la justa mesura, bo i restant en la moderació de les passions que ordena la moral, és un luxe excessiu, sí, però què té de dolent sadollar cossos fluvials amb intensa plenitud en paradisos terrenals. Lliurar-se i accedir lliurement a contrades sensibles. Cedir a una pulsió primordial. Caure en la temptació del desig i albirar esclats d’estels que esquitxen de flames, flors i escuma el jardí del clímax final, per exemple, des de la fogositat desfermada d’ella fins a l’ardor de Miquel Martí i Pol, que ressegueix “sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats.” Així s’exalten i........

© BonDia