Mai havia travessat tan ràpid, de nord a sud, l'avinguda Valiasr, la més llarga de l'Orient Mitjà. Els seus prop de 20 quilòmetres que parteixen tot Teheran, sempre col·lapsats de trànsit.

Però mai havia vist tampoc tan tristos i exhaustos els 15 milions d'habitants d'aquesta enorme metròpolis. Bé, els que no n'han pogut o volgut marxar. Amb els quals, d'alguna manera, compartim durant uns dies els efectes de més de dues setmanes de guerra.

Des que vam arribar dimecres a Teheran, i el dia abans al llarg d'un miler de quilòmetres des de la frontera amb el Kurdistan de Turquia, ni un sol somriure, literalment. En un país en què el somriure ja era del poc que quedava, sotmès com estava a dècades de sancions globals, capitanejades pels Estats Units, obeïdes per Europa.

Sancions que sobretot afectaven la població, ja prou castigada per la corrupció de la jerarquia clerical que obté el control econòmic del país a través del monopoli sobre el principal flux de riquesa: el petroli.

Però, sobretot, la gent et parlava de la por a dissentir, por als diversos cossos de seguretat, de control social i "moral" de la població. Amb les dones com a víctima principal.

Tot continua igual. Però s'hi ha sumat la por a la guerra i al futur d'un país on qualsevol canvi a partir d'ara comportarà més perill de portar-lo cap al caos que no cap a la democràcia.

Israel truca a la porta

Potser l'indicador més precís que he tingut aquests dies del desgast generalitzat que........

© TV3 i Catalunya Ràdio