Creat: 13.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 13.04.2026 | 05:35

Aquest ha estat l’anhel de milers i milers de pagesos catalans en el decurs dels segles. Sabien que qui tenia prou terra i aigua i ganes de traure’n profit, ja ho tenia gairebé tot per prosperar. La nostra història i sobretot la dels nostres pobles pagesos és plena d’episodis dramàtics o fins èpics que il·lustren, perfectament, el desfici de les famílies per tal d’assolir la terra i l’aigua que necessitaven per als seus conreus.

Les lluites dels remences o la llei de contractes de conreu ho certifiquen a bastament. La possessió de terra i prou aigua per regar-la ha estat, doncs, l’anhel de fornades de mitgers, emfiteutes i rabassaires que han fet Catalunya tal com és. Semblava que el Segarra-Garrigues, potser la infraestructura productiva més important, a banda del Canal d’Urgell, que s’ha fet mai a Ponent, havia de satisfer, finalment, l’afany de posseir prou terra fèrtil i prou aigua per no haver de dependre dels sempre atzarosos cicles meteorològics. Semblava que havia de posar fi a una economia precària i impulsar una nova pagesia puixant. Ha estat, però, així? S’albira a l’horitzó una nova fornada d’empresaris agrícoles i ramaders joves autòctons, disposada a traure profit d’una de les infraestructures de reg més modernes d’Europa?

Alguns diuen que l’aigua ha arribat massa tard, quan Ponent patia ja una descapitalització humana i econòmica difícil de redreçar. També hi ha qui esmenta que les quantitats de capital ingents que fan falta per transformar les finques, dur-hi el reg i assolir produccions quantioses per compensar els preus minvants del gènere produït o per aixecar granges de molts milers de caps necessaris per guanyar-se la vida, desanimen molts joves. És cert, en tot cas, que cada cop cal més consum de capital, energia, terra i aigua per mantenir estable el benefici per explotació.

Un bon amic que, malgrat el panorama, s’ha arriscat a fer grans inversions, repeteix mig en broma que de terra ja no en vol ningú i d’aigua tampoc. Potser només és un estirabot per denunciar la manca de vocacions emprenedores.

Ara bé, els darrers cinc anys, si més no, a les Borges i altres localitats garriguenques, hi han aterrat un seguit de grans inversors forans sense tradició pagesa. També hi estan invertint grans grups ramaders, que volen bastir granges cinc o sis cops més grans que les existents. Constituiran una minoria incipient o són l’avantguarda d’altres que, tard o d’hora, també acabaran fent-hi cap i acaparant les produccions?

Que n’hi hagi uns quants de grans és inevitable i, potser, fins i tot pot resultar estimulant per a la resta. Ara bé, la pregunta a fer-nos, és clar, és, si aquest model agafa volada, quina mena de pagesia i ramaderia tindrem.

Tindrem grans propietaris absentistes i gairebé anònims, quatre tècnics encarregats i una colla de peons sense qualificació? Aquests poderosos inversors forans se sentiran vinculats a les poblacions i participaran del seu teixit cívic? També caldria preguntar-nos per què costa tant que sorgeixi una nova fornada d’empresaris agrícoles i ramaders joves.

A veure si resultarà que el crit Terra i Aigua esdevindrà aviat el testimoni d’un temps remot en el qual els catalans eren un poble emprenedor i laboriós, que lluitava per cada pam de terra productiva, però que ara és només un reclam per a capitalistes forasters, que hi creuen més que els autòctons.

© Segre