Una de les tendències més significatives de les democràcies contemporànies és l’expansió sostinguda de l’Estat com a resposta gairebé universal als problemes socials. Davant la incertesa econòmica i les crisis recurrents, una part creixent de la ciutadania tendeix a considerar que el govern ha d’assumir la responsabilitat directa de satisfer un ampli ventall de necessitats: pensions i dependència, sanitat i educació, habitatge i seguretat, ocupació i estabilitat de rendes. Aquest desplaçament d’expectatives és el terreny fèrtil on arrela el populisme contemporani.

El fenomen es defineix pel volum de despesa pública i pel nombre de competències estatals, però també per una determinada manera d’entendre la relació entre ciutadania, poder polític i llibertat. El populisme presenta l’Estat com una instància redemptora capaç de resoldre problemes complexos mitjançant solucions simples i immediates. Quan aquesta lògica s’imposa, qualsevol limitació institucional al poder és percebuda com un obstacle a la voluntat del poble, i no com una garantia de llibertat.

Històricament, però, la prosperitat de les societats no ha depès de governs omnipotents, sinó de la capacitat dels individus i de les comunitats per generar valor, cooperar, innovar i assumir riscos. Les societats que han progressat han estat aquelles que han fomentat la iniciativa privada, la seguretat jurídica i el respecte pels drets de propietat. Quan aquestes condicions........

© Regió7