Durant les darreres dècades, la globalització s’havia consolidat com el gran relat econòmic del nostre temps: fluxos d’inversió i comerç creixents, patrons d’especialització transcontinentals i una interdependència que havia de reduir els incentius al conflicte. Tanmateix, les tensions i rivalitats polítiques han dinamitat aquest model. Les guerres són catalitzadors d’un accelerat procés de desglobalització.

El bloqueig de l’estret d’Ormuz —via de pas del 20% del petroli mundial— ha reduït el trànsit marítim i elevat els costos logístics. Combinat amb la destrucció de grans infraestructures de petroli i gas, pot tenir efectes duradors sobre el preu del combustible. La temible estanflació —estancament amb inflació— és un escenari cada cop més factible. L’impacte és asimètric: mentre alguns països productors d’energia se’n poden beneficiar temporalment, les economies importadores —com les europees— afronten una greu pressió sobre preus i deute.

El comerç mundial, a més de l’estret d’Ormuz, circula a través d’un seguit d’altres passos crítics que també poden esdevenir colls d’ampolla disruptius. L’estret de Malaca, que connecta l’oceà Índic amb el Pacífic— i el de Bab el-Màndeb —atacat per rebels hutís del Iemen— reben una atenció constant. Quan el canal de Suez va quedar bloquejat durant sis dies el 2021 per un enorme vaixell portacontenidors, la interrupció es va fer sentir en les cadenes de subministrament durant mesos. També el canal de Panamà planteja riscos similars.

La concentració productiva excessiva presenta ara grans vulnerabilitats. El domini dels microcontroladors —peces petites però essencials en la fabricació d’automòbils— per part de pocs productors japonesos, condiciona la indústria automobilística global. Aquestes debilitats es poden afrontar millor que les derivades de la geografia dels estrets d’Hormuz o Bab el-Màndeb. Els fabricants d’automòbils estan diversificant els seus proveïdors i acumulant estocs de seguretat, mutant del model Just in time al Just in case.

Una sola empresa neerlandesa, ASML, produeix tot l’equipament de litografia ultraviolada necessària per fabricar els semiconductors més avançats; i només dues empreses —TSMC, de Taiwan, i Samsung, de Corea del Sud— tenen la capacitat de produir semiconductors microscòpics de només dos nanòmetres. Els semiconductors més avançats són crucials per entrenar models d’intel·ligència artificial generativa i aplicacions d’IA que requereixen alta eficiència tèrmica, consum energètic reduït i una llarga vida de les bateries.

Les terres rares representen una altra vulnerabilitat notable en les cadenes de subministrament tecnològiques. Una àmplia gamma de productes crítics i estratègics —incloent-hi vehicles elèctrics, electrònica de consum, tecnologia mèdica i tecnologies militars avançades— depèn d’aquests materials essencials; i, malgrat això, la Xina controla prop del 60% de l’extracció mundial de terres rares i més del 90% del seu refinament.

També en el sector financer trobem punts crítics de fallida. El sistema de missatgeria interbancària SWIFT, controlat pels Estats Units, n’és un exemple evident. I una dependència excessiva permeten l’extorsió i altres formes de coacció, com l’ús dels aranzels per part del president nord-americà Donald Trump.

Només tres empreses subministren i mantenen el 90% de l’enorme xarxa global de cables submarins de fibra òptica, que transporten més del 95% del trànsit internacional de dades, incloent-hi pagaments i altres transaccions financeres. En el sector de l’automòbil, grans empreses com Toyota controlen una part significativa de la cadena de subministrament.

En un mercat descentralitzat i competitiu, els inversors estan molt més motivats per optimitzar l’eficiència —els beneficis de la qual reverteixen principalment en qui inverteix— que no pas la resiliència —els beneficis de la qual es distribueixen per tota la xarxa.

Però quan els governs fracassen completament a l’hora de garantir la pau i la cooperació internacional per, en oposició, iniciar conflictes i fer esclatar guerres, els mercats tenen poques opcions: el retorn de la producció als països d’origen —reshoring—, la localització en estats políticament alineats —friend-shoring— o la diversificació geogràfica per minimitzar riscos. D’aquesta manera, els Estats Units i la Unió Europea han introduït incentius perquè TSMC i Samsung diversifiquin geogràficament la seva producció. El govern nord-americà dóna suport al desenvolupament dels semiconductors avançats d’Intel i la Xina, per la seva part, està invertint massivament per reduir la dependència externa en el disseny i fabricació dels xips. La UE, malauradament, és feble i dependent.

La globalització, tal com la coneixíem, està en fase crítica. La hiperconnexió ja no es percep com un mecanisme d’estabilitat, sinó com una font de vulnerabilitat. La fragilitat contribueix a cadenes de valor més curtes i menys globals. Multinacionals que històricament havien prioritzat costos baixos ara opten per la resiliència enfront del risc, reubicant producció i fragmentant les xarxes logístiques.

Aquesta reconfiguració econòmica i geopolítica genera blocs més tancats, major vigilància estatal sobre inversions estrangeres i un increment de les mesures de control tecnològic, elements que compliquen la recuperació del creixement internacional. En aquest escenari, els estats prioritzen la sobirania tecnològica i energètica, la regionalització de les cadenes de subministrament i les polítiques industrials actives, mantenint xarxes clientelars propenses a l’intercanvi mutu de favors i al nepotisme. Avui celebrem el triomf sobre la mort de Jesús de Natzaret. I les caramelles ompliran els carrers i places de les nostres viles amb els seus cants de vida renovada. El món, però, ancorat en plena deriva quaresmal, enmig de fractures geopolítiques i una desglobalització econòmica creixent, continuarà sense conèixer l’alegria pasqual.

© Regió7