L'artista xativí Artur Heras, a Xàtiva. / AGUSTI PERALES IBORRA

Al Jardí del Túria hi ha una regadora d’Artur Heras. Un objecte quotidià, transformat en escultura font, que participa d’una manera d’entendre l’art i la ciutat. La mort d’Artur, fa uns dies, ens obliga a tornar a mirar-la i a preguntar-nos què hem fet amb aquella voluntat de modernitat de la qual formava part. La pregunta afecta la seua obra, però també el jardí que l’acull i la ciutat que sovint travessem sense interrogar-la.

Artur sabia introduir una pregunta dins d’una imatge aparentment familiar. La regadora té eixa capacitat: reconeixem l’objecte i, alhora, el canvi d’escala i de situació ens obliga a descobrir-lo. El joc i la ironia donen accés a una experiència artística que entra en la vida del passejant. La seua presència al jardí expressa una confiança en la imaginació dels vivim la ciutat, en la possibilitat que l’art forme part del seu dia a dia.

Brâncuși va mostrar fins a quin punt el sentit d’una escultura depèn de la relació entre la forma, el suport i l’espai que l’envolta. La seua obra ajuda a entendre que mirar una escultura implica descobrir les relacions que activa. Des d’esta perspectiva, podem acostar-nos a la regadora d’Artur atenent també l’altura, l’aigua i el lloc que ocupa dins del jardí. Eixe conjunt forma part de l’experiència que l’obra proposa.

Andreu Alfaro ens ofereix una referència pròxima per pensar eixa capacitat de l’escultura de transformar l’espai. Artur coneixia bé la seua obra. Este vincle ens parla d’una modernitat valenciana construïda també amb diàleg, estudi i reconeixement entre creadors. Hi havia una cultura que es pensava a si mateixa i que participava dels debats artístics del seu temps.

La arruixadora va sorgir de la col·laboració amb Vetges Tu i Mediterrània. Per entendre-la cal mirar la Casa de l’Aigua i el projecte del qual participa; i, per entendre aquell projecte, cal tornar a la decisió política que va fer possible el Jardí del Túria. Hi trobem tres aportacions relacionades: la d’Artur, la dels arquitectes i la de Ricard Pérez Casado.

La riuada de 1957 i el posterior desviament del riu deixaren oberta una qüestió decisiva: què havia de fer València amb el seu antic llit? El jardí fou una conquesta ciutadana que necessità idees, mobilització i voluntat política. Mario Gaviria recordava la seua........

© Levante