Dilluns passat el rei Felip VI va visitar una exposició que s’exhibeix a Madrid intitulada La mitad del mundo. La mujer en el México indígena, organitzada conjuntament pels governs mexicà i espanyol. L’acompanyava l’ambaixador de Mèxic a Espanya i, amb motiu de la visita, van fer declaracions sobre les cultures indígenes anteriors a la invasió espanyola. Van ser manifestacions molt genèriques en les quals Felip VI va fer nombroses al·lusions al mestissatge entre aquelles cultures precolombines i la dels invasors.

En el curs de la seva intervenció, el rei espanyol es va referir a la necessitat de conèixer aquests fets i relacions amb seriositat i rigor, situant-les en el seu context. En un moment donat va dir que hi ha coses que, quan les coneixes, “segons el nostre criteri actual, amb els nostres valors, òbviament no poden fer-nos sentir orgullosos”. I poc després, parlant de les lleis suposadament protectores i benintencionades dels Reis Catòlics, va admetre que “la realitat fa que no es compleixin tal i com es pretenien i que hi hagi molt abús”.

Aquests dos tímids incisos, introduïts com a possibles excepcions puntuals, en un discurs en què més aviat s’elogiava la colonització, s’ha volgut entendre com una disculpa per la invasió espanyola, tal i com havien demanat l’actual presidenta mexicana i el seu antecessor.

És difícil veure-ho com una disculpa. Ni tan sols com una admissió dels abusos i agressions de tota mena que va comportar la invasió. Com a màxim, podria considerar-se com l’inici d’un camí que, amb el temps, potser podrà fer que s’admeti de manera oficial i pública la veritat històrica de tot aquest llarg i galdós episodi.

No crec que la petició de perdó serveixi de gran cosa. Les generacions europees actuals no som responsables (ni crec que tinguem perquè sentir-nos-en) d’allò que van fer els nostres avantpassats. Però sí que podem ser-ho de mantenir discursos que endolceixin tants episodis lamentables de la humanitat i pretenguin fer aparèixer com a herois i civilitzadors gairebé altruistes els europeus que van colonitzar i saquejar més de mig món. La història és la que és i no la podem canviar. Però precisament per això hem de conèixer-la, assumir-la i fer-ne una valoració des dels principis que avui considerem fonamentals. O és que aquests principis no valien per al segle XVI? Una cosa és que els conquistadores no els compartissin, o potser ni els coneguessin. Però eren igual de vàlids que ara i crec que hem de jutjar els fets històrics des d’aquest punt de vista.

Som encara lluny de fer-ho. Pel que jo sé, la majoria de països europeus es resisteixen a reconèixer comportaments execrables i només ho han fet en alguns casos puntuals en els quals sí que s’han demanat disculpes i inclús s’han acordat compensacions. Així ho han fet, per exemple, el Regne de Bèlgica en relació al Congo, Alemanya amb Namíbia, els Països Baixos amb Indonèsia, Gran Bretanya amb Kènia i Itàlia per Líbia. En altres casos han vingut a fer el mateix que ara ha fet el rei espanyol: declaracions tímides i molt parcials i genèriques. Confiem que l’escletxa es vagi fent més ampla i general.

© La Mañana