La creu «de los Caídos», en una imatge recent. / Matías Segarra

En El taller de mi vida (2024), records i reflexions escrits als seus 90 anys, el senyor José Orts Serrano conta que en els primers anys de la dictadura de Franco (1939-1975) es dugueren a terme unes «Santas misiones»: «En 1941 Elche fue considerada por los ‘victoriosos’ y el clero tierra de misión. Necesitaba un lavado de conciencias y una restauración de ‘valores eternos’ para que el pueblo, que despertaba a la modernidad, pasara de rojo, muy rojo, a rosa tierno, o aun mejor, a blanco virginal. Esta labor conseguía el efecto de un buen lavado de arrepentimiento, ejecutado con maestría por los religiosos Padres Redentoristas, especializados en restaurar conciencias católicas…» (83).

Huitanta-set anys després, la tasca d’aquells apocalíptics padre Ramón Sarabia i el seus motilons ha estat mampresa per Aurora i Pablo que, disciplina en mà i cilici en la cuixa, prediquen la conversió massiva del municipi, igual que en els anys quaranta del segle passat. No és que les il·licitanes i els il·licitans no tinguem una fe o una altra (que la tenim), o que de forma individual cadascú es declare evangelista, protestant, musulmà, jueu, catòlic, budista o ateu. Tampoc és que, individualment, cada veïna o veí d’Elx visca plenament la seua fe o practique l’agnosticisme de la manera que estime convenient.

No, Aurora i Pablo volen que professem l’única fe vertadera (la seua), però tal com manen els respectius directors espirituals. Una i l’altre coincideixen a enyorar el nacionalcatolicisme que fou determinant per a la cohesió i control social sota la dictadura, que breument consisteix: «En comptes d’un conjunt de ciutadans que viuen sota lleis comunes, a l’aprovació de les quals han contribuït a través dels seus representants, la nació catòlica basa en la fe la pertinença a la comunitat, i supedita l’obediència a les normes civils [democràtiques] al seu encaix en el dogma i s’hi debat sempre entre l’exclusió i la conversió forçada dels descreguts».

Aquests nous pares redemptoristes intenten adoctrinar la societat il·licitana en qualsevol moment i ocasió que se’ls presenta: des de la trona consistorial; des d’un carrer, plaça o jardí on han col·locat una icona religiosa (una altra més), o bé des d’un edifici municipal que necessita del salpasser per a exercir correctament la funció cultural o social encomanada. Tot això, que ja és alarmant en un estat no confessional com és Espanya, es veu agreujat pel fet que les plaques, rajoles, escultures, imatges, lluminàries nadalenques, banderoles o publicacions responen al gust per tot allò kitsch que manifesta l’equip de govern, i que contribueix a escampar la ignorància d’una i el narcisisme de l’altre en el paisatge de tot el municipi.

Aquesta fascinació pel municipalcatolisime 2.0 es pot apreciar en dos temes rutilants i d’actualitat. El primer, la voluntat a tota ultrança de preservar la creu «de los Caídos» imposada per la dictadura, que simbolitza el triomf del feixisme sobre els valors de la II República, i que tants aplecs falangistes emparà durant anys i panys. Ja li poden pegar les voltes que vulguen perquè es tracta d’un símbol d’una fe concreta que mai podrà representar la part de la societat que defensà altres confessions o els valors del laïcisme. Ells, que com a bons fariseus prediquen la concòrdia, es neguen a fer-la realitat a través d’una proposta concreta al ple de la corporació, a posar-s’hi d’acord amb la resta de grups i, amb la col·laboració del bisbat, trobar un altre emplaçament per al monument (per exemple, el cementeri nou). Res que no hagen proposat uns o altres ja fa molt de temps.

El segon cas és la manipulació grossera de la revista municipal Festa d’Elx, que en els últims 45 anys s’ha dedicat a investigar la història de la ciutat i l’evolució de La Festa, ara convertida en un butlletí de propagandistes de la fe dedicat a exaltar «el Voto de Elche» i a reivindicar el nacionalcatolicisme. No ho dic jo, ho declara de forma diàfana el director de la revista: «Volviendo a sus orígenes, al primitivo Festa d’Elig; no por una cuestión meramente semántica ni lingüística, sinó por un deseo de recordar épocas primigénias» (6). No es refereix a l’època de la fundació de la colònia romana d’Illici, sinó als anys de la «Liberación» del Caudillo. Amb la voluntat d’evocar un període despòtic, no tenen cap vergonya a mistificar la història de la revista, deixar de costat el seu caràcter investigador i d’alta divulgació, per posar-lo al servei del doctrinarisme ortodox i lingüicida.

Potser és cert que els fonamentalistes campen lliurement arreu del món, però no ho és menys que alguns integristes els tenim ben a prop, a la Plaça de Baix i, amerats de vanitat il·luminada, balafien els recursos municipals, que són de tots, al servei de les noves missions ideològiques i propagandistes que els assenyalen els seus preceptors religiosos.

Suscríbete para seguir leyendo

© Información