En tot l’episodi de l’agressió policial en els voltants de l’estadi Martínez Valero d’Elx a un seguidor del Barça menor d’edat, tremendament revelador, hi hagué un fet especialment pedagògic. Que els mitjans de l’extrema dreta i la dreta extrema presentarien el xicot com un violentíssim provocador i agressor no cotitzava. S’han agafat al ferro roent que el ja cèlebre seguidor de Hansi Flick es va acarar amb uns seguidors de l’Elx que no estaven rebent amb flors i violes els aficionats del Barça i que, possiblement, els va dir alguna inconveniència a uns agents que cobren per mantenir la calma. Més encara, davant d’un grup d’adolescents.

Passa que el jove en qüestió portava una estelada.

Entre els arguments del Sindicat Unificat de Policia (SUP) per justificar l’acció dels companys hi havia que l’estelada era un símbol que podia provocar altercats i situacions de violència. En termes jurídics, l’estelada no està prevista com un símbol violent. No s’hauria de poder requisar arbitràriament per part dels cossos de seguretat de l’Estat. Els aficionats d’alguns equips, valencians inclosos, es poden sentir provocats per la simbologia independentista, però això no és un problema dels seguidors del Barça, forma part d’un constructe d’odi i catalanofòbia, atiat durant segles, que fa intolerables les dissidències nacionals. L’odi inoculat regolfa. I els primers que se senten moguts per aquest odi són els agents que haurien de vetlar perquè els ciutadans, de qualsevol tendència, puguen expressar amb llibertat la seua identitat. Aquest és el marc.

Les estelades —requisades sovint, com també les banderes palestines abans d’alguns esdeveniments esportius— i els hipotètics intercanvis verbals entre aficions, que es produiran igualment, són l’excusa per a la imposició i la repressió identitària. Compatible amb el fet que en molts camps estan perfectament normalitzats els càntics de «Puta Catalunya», «putos catalans» o, fins i tot —Mestalla........

© El Temps