N’hi ha que tanquen la porta amb llisquet perquè no entri la política. Impossible en un acte com aquest, que arriba amb el lema “Tot és política, encara que la política no ho és tot”. Apolítics del món, absteniu-vos de continuar llegint, patiríeu. Som al Centre Cívic del Barri Vell de Girona, convoquen Justícia i Pau i la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, la ponent és Michelle Neves Capuchinho, coordinadora general del moviment brasiler MST (Movimento Sem Terra). Es tracta d’una supervivent, sota la presidència de Bolsonaro, ara a la presó, el MST va ser considerat terrorista, no pas perquè posés bombes, sinó perquè organitzava els camperols contra els latifundistes, tasca que les democràcies consolidades anomenen Reforma Agrària.

Ja se sap que les revolucions converteixen els suposats terroristes en presidents i els presidents en reclusos. De moment, al Brasil el retorn de Lula al poder està guarint ferides, però els Sense Terra mantenen la guàrdia alta, tal com diu Michelle Neves Capuchinho: “Cal tenir viu el pensament marxista, però amb les idees no n’hi ha prou, la consciència emergeix de la pràctica social.” En el pla teòric, la consciència social equival a “convertir la lluita de masses en projecte polític contra el neoconservadorisme i l’agronegoci”. En el pla pràctic vol dir que d’unes terres que fins ara eren en mans d’un sol latifundista ara en viuen cent cinquanta famílies. “No són propietaris”, matisa Capuchinho, “tenen una concessió d’ús però la propietat és de l’Estat”. Això, és clar, no ha caigut del cel, primer cal assolir la conscienciació, tal com dèiem, però al darrere cal també la mobilització, que pel que fa al MST vol dir l’ocupació de terres improductives per obligar l’Estat a moure fitxa. Les ocupacions, juntament amb la massiva plantada d’arbres, són els seus dos instruments principals d’acció, explica Capuchinho, que hi afegeix: “El capitalisme allunya les persones de la terra, del camp, per això cal cuidar la naturalesa. Quan cultivem la terra, la terra també ens cultiva a nosaltres.” Algú del públic toca la tecla clau en preguntar si el moviment abraça els postulats pacifistes de Gandhi. La coordinadora general dels Sense Terra brasilers respon que “el neoliberalisme intenta paralitzar la gent, evitar que sumem forces. Ho intenta fer individualitzant els problemes i buidant la política”. Altre cop la política. Que en prenguin nota els desencisats d’aquesta Europa acomodada que, mentre la ultradreta pica a la porta de les institucions amb el vent de les enquestes electorals a favor, diuen que s’abstindran perquè ja no creuen en el sistema.

Michelle Neves Capuchinho ho té ben clar: partint de l’exemple de gent com Paulo Freire –el pedagog que defensava un model educatiu més igualitari– o Eduardo Galeano –el pensador compromès amb la realitat llatinoamericana–, es tracta “de lluitar de forma permanent per assolir la reforma agrària popular i contra l’imperialisme que ara amenaça Veneçuela i Cuba”. I que també colpeja l’Iran, hi afegiríem nosaltres, amb un Trump imprevisible que dona per guanyada la guerra cinc minuts abans de proclamar que cal “acabar la feina”. I que respon amb un insolent “sense comentaris” quan els periodistes li plantegen les primeres conclusions del Pentàgon segons les quals el míssil que va matar 175 nens i nenes d’una escola era estatunidenc. El capitalisme ens intenta allunyar de la terra i l’imperialisme envaeix terres alienes, d’això es tracta.

En el dia d’ahir es produïa una curiosa connexió entre el missatge ruralista dels Sense Terra i la intervenció a TV3 del cap d’actuacions forestals dels Bombers, Marc Castellnou, davant l’inici de la temporada de focs i l’entrada en vigor de la prohibició de fer foc al bosc. Com cada any, fan patir sobretot els incendis de sisena generació. La part bona és que el cos de Bombers està preparat, i la dolenta, que la ciutadania potser no del tot. Per això Castellnou insistia en la presa de consciència –altra vegada la paraula– respecte a les imprudències, però destacava: “Tenim una societat madura que davant una alerta fa que disminueixin les ignicions en zones de risc.” També advertia que com a societat potser ens veurem obligats a aplicar mesures que ja hem vist als Estats Units, amb molta experiència pel que fa a incendis. “Per exemple, en ciutats com San Francisco tallen la llum per previsió de la caiguda de pals elèctrics, i la gent ho entén”, explicava. Per damunt de tot, hi ha la necessitat de defensar l’entorn natural i de tornar també a valorar al màxim el camp –altre cop, també, la paraula–, com els camperols brasilers. “Els boscos tenen un cicle de vida més llarg que el nostre. Hem de tornar a valorar el nostre entorn rural perquè sense ell el món urbà no aguantaria”, deia el nostre bomber, que ho reblava així: “I això és un tema polític.” És clar que sí, és la política i només la política la que ha de salvar-nos i és a les nostres mans aconseguir que compleixi la seva obligació. “Al Brasil cinc famílies tenen els latifundis més grossos i controlen la majoria dels mitjans de comunicació. Per això mai hi sortim”, lamentava Capuchinho. Avui aquest, de mitjà, és el seu.

© El Punt Avui