Iris Murdoch ho va escriure a El príncep negre (Edicions de 1984) i Jaume C. Pons Alorda ho ha traduït meravellosament: “L’autèntica política és, senzillament, eixugar-se les llàgrimes en una guerra infinita per la llibertat. Sense llibertat no hi ha art ni hi ha veritat.” Vaig deixar ressonar aquestes paraules a la sala oval del MNAC a la Nit de les Lletres Catalanes, el nou cos que ha agafat la Nit de Santa Llúcia en la seva 75a edició, amb Òmnium sumant esforços amb l’Institut d’Estudis Catalans, que vaig tenir el goig de presentar amb l’Elisenda Pineda i l’Alba Riera. Trobo que encaixen en la situació de present, i que aquell públic àvid de lectura es podia fer seves. Eixugar-se les llàgrimes i seguir batallant. Aquesta ha estat la constant d’aquest país per defensar llengua i drets. És el nostre ser o no ser. De fet Murdoch reversiona Hamlet, abans que ho fes la Maggie O’Farrell al seu Hamnet oscaritzat.

Murdoch, guanyadora del premi Booker el 1978 amb El mar, el mar, diu a El príncep negre que “Hamlet és un salvatge acte d’audàcia, una autopurga, un càstig complet infringit cap a un mateix davant la presència de Déu”. Un monument de paraules, com el que ella mateixa aixeca sobre el fet d’escriure, sobre l’art o la naturalesa ambigua de l’amor. Ella que va ser una “col·leccionista d’ànimes” amant, entre altres, del Nobel Elias Canneti, diu que la gelosia és “el més horrorós i involuntari de tots els pecats”, a més de lleig i disculpable. També és amor, és consciència amorosa, desfigurada per l’odi. A la Nit de les Lletres Catalanes també van ressonar els versos carnerians d’Aigües de la primavera, i allí tres molins a més d’or i plata, de perles i robins, també molien “els amors de les dames que captiven els fadrins”. L’amor, també a la llengua i al país, superant gelosies (que en una nit de premis acaben sorgint), eixugant-nos les llàgrimes i lluitant per la llibertat. Aquesta és la lliçó. Perquè et pots recuperar d’estimar tant?

© El Punt Avui