“Les banderes del rei avancen, el misteri de la carn llueix”, això diuen els versos de l’himne que va escriure Venanci Fortunat, bisbe de Poitiers, al segle VI, per ser cantat el Divendres Sant. En llatí és el “Vexilla regis prodeunt, fulget crucis mysteryium, quo carne carnis conditor suspensus est patibulo”. A Reus així es canta, i marca la singularitat reusenca en la cerimònia popular de les tres gràcies que atorga la figura del Crist a les tres de la tarda, just després del Sermó de les Set Paraules, i que divideix la ciutat entre aquells que dinen abans i els que dinen després de les Tres Gràcies. El bacallà abans o després.

A la Divina Comèdia, de Dante Alighieri, també hi apareix el Vexilla regis. És al cant XXXIV de l’infern quan Dant, acompanyat de Virgili, arriba al capdavall del capdavall, com diu Josep Maria de Sagarra en la seva traducció. I, en descobrir Llucifer i les seves ales, Dant fa afegir a Virgili la paraula inferni: “Vexilla regis prodeunt inferni.” No són els estendards del Rei (de Crist), sinó del rei de l’infern. Aquesta referència li va costar a Dant força atacs i crítiques per irreverent, tot i que, segons Sagarra, la seva intenció era “unir la solemnitat del moment a l’orgull del diable, que es cregué igual a Déu”. Vaja, que li adreça un violentíssim sarcasme perquè, creient-se Déu, no és més que rei de l’infern.

A l’adaptació de la Divina Comèdia que va fer el 2010 l’il·lustrador i dissenyador gràfic nord-americà Seymour Chwast, hi dibuixa un Llucifer amb copalta i unes ales negres, i tres boques que claven dentellada als tres traïdors més grans de la història: Judes, Brutus i Cassi, aquests dos últims, patricis romans assassins de Cèsar. Traïció a Jesús, a l’Església, i a l’Imperi, per Dant els màxims pecadors de tots els temps.

Joyce fa sortir el Vexilla regis al Retrat de l’artista adolescent i Miller, al Càntic per Leibowitz. I potser l’hauríem de fer sonar a la ràdio en aquests temps apocalíptics!

© El Punt Avui