Es diu Santa Magdalena, encara que, com tants altres llocs amb molts segles d’història, té també un nom més antic: Santa Maria de Jonqueres. Cada any, un diumenge de juny, molta gent de Maià de Montcal i Dosquers, però també de Queixàs i de més pobles veïns com Besalú i Beuda, pugen fins al puig de Santa Magdalena, ballen algunes sardanes i fins no fa gaire hi feien una arrossada. No sé si encara hi diuen missa. Molt abans, hi havia hagut un possible assentament ibèric. Però no acaba de ser segur. I no sembla que se’n sàpiga el nom. Tampoc no sabia res d’això en Ramis quan, fa més de 15 anys, va començar a rebaixar el puig per allargar un prat. Fa més de 15 anys també que un munt de pedres abandonades miren l’església de Santa Magdalena des del cantó de ponent. Ningú no té pressa. El temps sembla que hi passi una mica de llarg, a Santa Maria de Jonqueres.

El primer cop que hi vaig anar, va ser amb gent que havia treballat en aquesta casa, El Punt Avui. En Joan Oller, que era qui ens guiava, ja hi havia estat i ell també en deia “Santa Magdalena”. Feia tant de temps, però, que fins i tot li semblava recordar que uns pins eren en una altra banda. O soc jo que ara no els ho explico bé. Deixem-ho. Tot........

© El Punt Avui