Només volia enviar-te aquest àudio per felicitar-te i per donar-te les gràcies... Són les paraules que pronuncia una dona després d’arrimar-se el mòbil fins als llavis per enviar un missatge en forma d’àudio. Mentre s’allunya, se m’encén la curiositat i pagaria per saber què ha fet l’altra persona per merèixer aquell agraïment, sobretot perquè podria ser un gest ben meravellós, ja que observo com la dona allarga encara el missatge uns quants segons més. Al temps que diviso com segueix parlant a l’aparell, m’aturo a pensar en el ram de flors que duc a la mà. És un petit ram preciós i variat, on predominen els tons liles i rosses. És un present totalment inesperat amb què un grup de joves ha volgut expressar el seu agraïment pels moments compartits. El regal m’ha alegrat el dia, i fins i tot diria que la setmana. Abans de perdre de vista la dona del telèfon, passo casualment per davant d’un punt de venda ambulant on un senyor mostra una gran varietat de flors. Sembla que aquell dia les flors em persegueixen perquè entro al metro i vaig a parar a una estampa ben atípica: un senyor està assegut, just al costat de la porta del vagó que trio, i a la mà du un ram d’orquídies. Tanta flor a la vista només pot ser un senyal, però no sóc capaç de desencriptar-lo. Recordo, a més, que al meu barri han obert recentment dues floristeries, un fet que reforça la convicció que el món em va deixant pistes, com les motlles de pa que ajuden a refer un camí, i que m’està indicant alguna cosa que no agafo al vol. Potser el missatge és que haig de guarnir de més color la meva vida, però sóc incapaç de sortir del garbuix. Potser la lliçó que haig d’aprendre és que ens estem acostumant a donar les gràcies amb un missatge que vol ser càlid però no pot ser més gèlid, quan només es necessita apostar-ho tot a una flor per fer la gent feliç.

© El Punt Avui