Veig de lluny, plantada al punt on dos carrers s’abracen, una caseta prefabricada d’aquelles que abunden a l’espai públic quan arriben temps de tirar sense descans petards. És una mica més petita que les habituals dels dies previs a la nit de Sant Joan, però en repeteix força l’estil. No em veig capaç d’endevinar la seva funció, i menys encara de desxifrar, des d’allà on soc, el cartell explicatiu, però tampoc no sembla un quiosc de premsa, que aviat seran més difícils de trobar que un raig de sol a mitjanit. Em pregunto si algú pot haver recuperat aquella idea de vendre entrades per a concerts a peu de carrer, però ràpidament ho descarto perquè fins i a tot a mi, que odio l’hostilitat que cada cop més acompanya la comercialització d’entrades per internet, em sona ancestral. M’hi acosto, encuriosida, i comprovo que ni tan sols si m’haguessin donat vint-i-cinc oportunitats hauria endevinat la tecla. La caseta és el refugi d’un negoci d’esmolar eines, imagino que sobretot ganivets. Se’m fa estrany, alhora que m’entendreix com una abraçada llarga, pensar que hi ha gent que s’entesta a donar una segona o una tercera vida a allò que altres enviaríem al calaix de l’inservible. Ara, a la gran majoria ens fa nosa tot el que es fa vell, li donem l’extremunció, sense parar a preguntar-nos si estem a temps d’obrir una nova porta. Imagino que ens resulta més fàcil començar de cap i de nou i ni ens ho pensem gaire abans de llençar a la primera tot el que perd un pèl la seva funcionalitat inicial. Avui un ganivet, demà unes sabates, la setmana vinent serà aquella col·lecció de llibres amb què ens delectaven quan no aixecàvem ni un pam de terra. Per això he estat una estona pensant en aquella caseta i que tant de bo existís un lloc on es pogués dur les persones que no saben que mai és tard per regalar-se a un mateix una nova oportunitat.

© El Punt Avui