Ha començat la campanya electoral de les eleccions andaluses i les enquestes preveuen un desastre per al PSOE, que encara baixa més, i una catàstrofe per a les diverses sigles que hi ha a la seva esquerra, que poden rascar, com a molt, algun escó testimonial. L’esquerra espanyola, en conjunt, cada cop està més lluny de poder conformar majories a les institucions. Això no és un fenomen ni nou, ni original. Ja fa dècades que, a la major part dels països europeus, l’extrema dreta erosiona principalment els partits d’esquerres, que s’han allunyat de les seves bases socials de forma visible i creixent. Les municipals del passat cap de setmana a la Catalunya del Nord han deixat clar que l’extrema dreta continua sense tocar sostre electoral.

Una mica més avall, a la Catalunya autonòmica, se sol posar l’accent, interessadament, en una suposada canibalització de Junts a mans d’Aliança Catalana. Un fenomen que respectaria –gairebé quirúrgicament– la resta del sistema de partits, que continuarien, tranquil·lament, governant totes les institucions. Una mena de tripartit etern sota el comandament del PSC, al qual només li faltaria la satel·lització definitiva d’ERC, els comuns i la CUP, convertits en una coalició amb un únic objectiu: mantenir els socialistes catalans/espanyols al poder del màxim d’institucions possible... I és per aquí per on caurà el castell de cartes. Perquè hi ha dues variables que s’ometen. L’una, que Vox irromprà amb molta força a les ciutats i barris de majoria castellanoparlant i això passarà factura, essencialment, al PSC, que pagarà molt cara l’assumpció de gran part dels pressupòsits nacionals de Ciutadans. Mimetitzar-se amb el nacionalisme espanyol –via 155, però no només– és blanquejar-lo. La segona qüestió és que ERC no pot seguir el camí que marca Gabriel Rufián sense tornar-se a trencar per la meitat, una vegada més. En definitiva, al final el tripartit acabarà resultant bastant més fràgil que Junts.

© El Punt Avui