Quan el Congrés dels Estats Units va retirar el finançament públic al programa SETI l’any 1993, no solament va posar fi a un projecte científic emblemàtic, sinó que va fer visible un recel persistent: la dificultat d’acceptar la recerca d’intel·ligència extraterrestre com una hipòtesi científica legítima i no com una fantasia pròpia de la ciència-ficció o de la patologia mental. Des d’aleshores, el SETI ha sobreviscut gràcies a finançament privat, sota l’ombra d’una sospita social que continua ben viva.

Aquesta sospita no és del tot infundada. Els deliris d’autoreferència o de grandesa són comuns en determinades patologies mentals: creure’s un agent secret o una figura messiànica. El matemàtic John Nash, premi Nobel, va creure durant la guerra freda que treballava per a la intel·ligència nord-americana, i són innombrables les persones que s’han cregut –i es creuen– la reencarnació de Jesucrist o de Napoleó. El problema apareix quan aquest marc patològic s’aplica indiscriminadament a qualsevol hipòtesi........

© El Punt Avui