La xarxa s’està omplint de vídeos amb les meravelles fascinants que ja són capaços de fer els robots humanoides que està fabricant la Xina. És més, també ens ensenyen les fàbriques on els operaris són robots que treballen nit i dia, tots els dies de l’any i en condicions insuperables per als humans: només agafen la baixa per carregar les piles o passar la revisió tècnica (qüestió de poques hores), poden treballar a les fosques i en una temperatura raonablement moderada (l’estalvi energètic és evident), tenen un cost relatiu que s’amortitza ràpidament però no cobren cap salari i encara menys tenen pagues dobles, no disposen ni de vacances ni de permisos per maternitat/paternitat... L’operació de màrqueting és clara i brutal alhora: es tracta que acollim entusiasmats i amb els braços oberts les màquines que, de fet, acabaran amb el nostre model de vida i de societat. Sembla que és qüestió de temps que els robots acabin fent de castellers o lliguin l’allioli... El problema és si la banalitat despertarà cap interès i algun humà, més enllà de la curiositat del primer dia, seguirà amb emoció les diades castelleres o s’esperarà a veure si l’allioli es talla o emulsiona correctament. Perquè no hi ha res més banal i avorrit que la perfecció i l’automatisme a què ens porta la tirania tecnològica que ve de la Xina (i dels Estats Units, també).

© El Punt Avui