Sense ser cap experta en esports en general, aquests dies he vist dues reaccions provocades pel futbol que m’han omplert d’esperança. Veure com dues nacions castigades durament per conflictes bèl·lics, per violències internes i considerades pràcticament estats pàries acaben celebrant el triomf perquè les respectives seleccions de futbol s’han classificat per al mundial, desperta una sensació de justícia immensa. L’Iraq i Bòsnia i Hercegovina han aconseguit dues fites històriques, i la seva població ha sortit al carrer a celebrar-ho amb l’alegria desbordant dels qui mai no han tingut res a celebrar, després de massa anys lamentant funerals, derrotes i fracassos. I en el cas de Bòsnia s’hi ha d’afegir una referència històrica que ve molt a tomb. Com recorda l’Eric Hauck al seu llibre Desmemòria letal: vint-i-cinc dies al setge de Sarajevo, un dels episodis que se situen a l’inici del conflicte que va esclatar als Balcans va ser ni més ni menys que el partit de futbol, l’aleshores clàssic de la lliga iugoslava, entre el Dinamo de Zagreb (croat) i l’Estrella Roja de Belgrad (serbi). L’esport i el futbol en particular han estat l’escenari on es desperten baixes passions, com s’ha vist fa pocs dies a l’estadi de Cornellà-el Prat. Però és també una poderosa màquina d’integració i de cohesió social. Que pobles tan castigats com l’iraquià i el bosnià puguin celebrar fites esportives ens demostra que a vegades el poder del futbol és més gran que el de l’espasa.

© El Punt Avui