L’anterior rei del Marroc, i comanador dels creients, Hassan II, declarava el 1979 en una televisió francesa que no li agradaria gens que els marroquins fossin objecte de cap intent d’integració, perquè “mai no seran integrats”. La integració, explicava, és possible entre europeus: “És el mateix trellat”; amb els altres, “no hi teniu res a fer, seran mals francesos”. L’advertiment, no gens anecdòtic, no ha servit per a res. Arreu d’Europa, dècades de propaganda oficial, ovinament reproduïda pels mitjans de comunicació, han imposat la idea que la incorporació de contingents de població extraeuropea és necessària, que es farà sense traumes i que la integració és possible. Això ha servit per inculcar en la societat el que en psicologia s’anomena síndrome de l’ajudant o altruisme patològic: passa quan algú se sent impulsat a oferir-se negligint les necessitats i els interessos propis. El lema era Volem acollir, sense preguntar-nos qui, com, quan, on ni per què. Desaprovar aquest dogma us converteix en un proscrit.

Descartada una altra invasió napoleònica, l’enemic secular del Regne........

© El Punt Avui