L’Espanya del bipartidisme del PSOE i del PP creu que amb l’alternança dels dos partits és suficient. Ara uns, ara els altres. Com Cánovas (conservador ) i Sagasta (progressista) a principis del segle XX. A l’Espanya política es veuen els altres partits com a marginals. Estan convençuts que el gran ventall electoral passa pel PSOE i el PP. No volen veure que el país està més fragmentat que mai i que van en augment els pensaments diferents i oposats. Per molts només existeix PSOE o PP. Els altres són una mena de partits folklòrics. Ara com ara aquests dos partits, almenys obertament, no es plantegen anar en coalició, malgrat els precs i temptacions que hi hagut d’una certa població al llarg de la història democràtica que creu que el problema d’Espanya són els nacionalismes.

Val a dir que aquesta coalició seria un problema per als objectius del nacionalisme, com es va veure el dia que van posar-se d’acord el PSOE i el PP per implantar l’article 155 de la Constitució a la política catalana. Després de les eleccions de l’Aragó de diumenge passat es podien llegir titulars com aquest: “Aragó agreuja l’enfonsament de Sánchez, però Feijóo no pot governar en solitari”. “El PP perd guanyant. El PSOE només s’ha enfonsat una mica”. “Els partits petits no serveixen per a complement”, etc. És a dir, ningú contempla un tercer partit que trenqui el bipartidisme. Ara resulta que el paper de tercer partit l’exerceix Vox, que, doblant el resultat, en molts indrets ha esdevingut la tercera força en les darreres eleccions.

A Espanya no hi ha un tercer partit amb possibilitats de governar com en el seu moment va intentar Albert Rivera amb Ciutadans (57 diputats) i ara ho voldria intentar Rufián encapçalant una candidatura per Madrid que avui no existeix. Fa molts anys ho va provar Roca Junyent sense èxit amb una operació reformista.

© El Punt Avui