He decidit celebrar un curiós aniversari: el de les meves sabates.

No he escrit, però, “el primer aniversari”, perquè un primer aniversari no tindria cap importància. No. El que celebro és que aquestes sabates ja han fet… agafeu-vos fort: vint anys.

Són unes sabates Church, angleses, marrons, d’aquell típic disseny de repunts amb petits cercles. Un amic meu se n’ha comprat a Londres, no fa gaire, unes d’exactament iguals, de manera que no presumeixo pas de sabates originals. Només presumeixo de sabates velles.

No us imaginéssiu que si han durat tant és perquè les he guardat molt de temps en un armari, o n’he tingut una cura especial. Ben al contrari. Són sabates que he dut habitualment, i a manera que s’han anat envellint les he tractat amb menys contemplacions. Com que eren “les velles”, me les he posat sempre que sospitava que plouria, quan havia d’anar per camins dolents; han rebut intenses mullenes, han estat arrebossades de pols i les he castigat violentament en innombrables partits de futbol i de frontó. Naturalment, ara duen mitges-soles i talons que no formen part de l’original, però el que és pròpiament la sabata ho ha resistit tot, i la pell no presenta, al cap de vint anys, ni un petit tall ni un descosit.

És un tipus de sabata que ja està per damunt de la moda –fenomen típicament britànic– i ho està, en part, per una qüestió de pura capacitat de resistència. Com ho estan les pipes Peterson’s, el Hamlet o les cançons dels Beatles. I de la mateixa manera que com més fumeu una Peterson’s més bona és, com més llegiu o veieu Hamlet més coses hi descobriu, i com més escolteu els Beatles més atractives trobeu les seves cançons, com més camineu amb unes Church més còmodes us resulten. I no tan sols això: a manera que s’envelleixen, “s’embelleixen”. (Com les pipes, com els llibres, com els mobles). Agafen aquell aspecte d’objecte usat –o sigui útil– tan discret, tan poc petulant, que en la seva digna conservació troben el seu punt màxim de classe. Com les senyores d’edat que, sense maquillatge, tenen l’encant dels anys que han viscut i la gràcia de mantenir-se en plenes facultats socials.

Confesso que els faig una injustícia: en ocasions de compromís no goso posar-me-les. Em sotmeto a la norma de dur unes sabates més noves, encara que siguin més vulgars. Sabates que puguin ésser enllustrades, com és manat.

Perquè les sabates de les quals us parlo es riuen del betum. Tenen massa personalitat per a poder-les modificar amb cap mena de cosmètica. Una vegada ho intentà un cirabotes, i fracassà. Vaig adonar-me, a més, que no païa el fracàs de no haver aconseguit que la pell quedés lluenta. Enllustrar unes Church de vint anys és com si us entossudíssiu a convertir en un mirall una façana romànica.

Començo a pensar que duraran més que jo. Allò de “morir amb les botes posades” pot ésser, en aquest cas, una realitat. Que ningú pensi, però, que m’ha passat pel cap de demanar que m’enterrin amb aquestes sabates. Malaguanyades! Seria una llàstima que no les aprofités el meu fill…

© El Punt Avui