Quan surtin aquestes ratlles farà noranta anys de les Bases de Manresa, presentades per la Unió Catalanista al consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25, 26 i 27 de març del 1892. President de la Unió (i de l’assemblea): Lluís Domènech i Montaner; secretari (de la Unió i de l’assemblea): Enric Prat de la Riba.

J.A. González i Casanova diu a l’Enciclopèdia que, en conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, preconitzant, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. En el projecte, però, hi havia propostes molt concretes: la llengua catalana havia d’ésser l’única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia de ser l’única sobirana del seu govern interior. Hom havia de restablir l’antiga audiència de Catalunya, on s’havien de pronunciar en darrera instància tota mena de plets i causes…

Set anys més tard, els nous president i secretari de la Unió Catalanista adrecen una “Exposició” a la reina d’Espanya protestant per la prohibició de l’exhibició de la bandera catalana per part d’agents del govern, “sense que tan arbitrari manament haja obtingut fins ara la reparació o correctiu que mereix”. En d’altres paràgrafs, diu: “Bé podria la Unió Catalanista queixar-se de la influència que en el vostre govern exerceix l’esperit d’injúria i de calúmnia de determinades personalitats i de certs periòdics, més capaços de comportar els destructors atacs als fonaments de la societat i a les lleis de l’ordre moral que el tribut que la gent catalana sap oferir als símbols de les seves antigues llibertats. Aquella mateixa premsa que tant ha col·laborat en la pèrdua de les nostres possessions d’Ultramar és la que es dedica amb endimoniada fruïció i valent-se d’acusacions grolleres i d’irritants insults a desnaturalitzar el moviment salvador del catalanisme. Però el catalanisme, senyora, no ha de doblegar-se en sa noble tasca de lliurar a la Pàtria catalana del jou del centralisme…” I amb un llenguatge molt de l’època però molt precís, afegeix: “La Unió Catalanista creu servir amb sa conducta a l’enfortiment i dignitat de la Pàtria catalana, millorant així els títols de sa unió a l’Estat espanyol. Confia en la saviesa i el recte sentit que en vostra majestat resplendeix per a salvar-nos de l’opressió dels partits polítics centralistes que arrapen ses arrels en el Parlament d’on surten els governs enemics de les nostres legítimes reivindicacions.”

Al cap de noranta anys d’aquest document –que m’ha enviat un anònim lector– continuen volent-nos “desnaturalitzar”. I continua també una mena d’“unió catalanista”, potser massa vaga i massa defensiva, potser més lúcida i potser menys ardida, potser… Som el país del potser. Quant de temps fa que dura el potser ens en sortirem, potser ens ensorraran?…

© El Punt Avui