Jo vaig arribar a adult sense saber un borrall d’història de Catalunya. El dèficit de coneixements de geografia era més fàcilment corregible, el capdavall “físicament” el país “era aquí”; fins i tot la literatura catalana, tot i haver estat silenciada a l’escola, podia “endevinar-se” sense haver de recórrer als llibres, perquè de tant en tant algun Verdaguer, algun Maragall, algun Sagarra sortia retratat en un diari o en una revista. La història de Catalunya, era difícil de rastrejar-la en les estàtues dels carrers –poques que en teníem, i encara en van desmuntar– i el camí d’aprendre-la era el dels llibres, que sempre ha estat un camí poc planer, encara que dugui a una bona font.

No sé com s’ensenya, avui, la història de Catalunya a les escoles. Suposo que “per si de canses”, que deien els castissos incorrectes i populars –imitant potser el dallonses i el daixonses–, els Consells Populars de Cultura Catalana del meu barri han triat enguany el tema d’Història de Catalunya per al seu quart concurs literari juvenil. Els nois i les noies de l’Esquerra de l’Eixample –de 12 a 14 anys– hauran d’escriure sobre aquests cinc punts: els orígens de Catalunya, els comtes-reis, l’expansió de Jaume I el Conqueridor, la guerra dels Segadors i l’onze de setembre del 1714. Tenen temps fins al 15 de març.

Aquesta quarta convocatòria del concurs juvenil és més exigent que les anteriors, i em sembla bé. Quan una iniciativa té èxit, cal aprofundir-la. El primer concurs plantejava “Què representen per a vosaltres els Països Catalans?”, i s’hi van presentar quaranta treballs. El segon se centrava en “Història de la muntanya de Montjuïc”, i se’n van presentar cinquanta-quatre. El tercer concurs va veure un salt considerable: sobre el tema “Tradicions populars de Barcelona” es van rebre 111 redaccions. També cada any han anat augmentant els premis. I a part que enguany es donen diners, a més d’obsequis habituals –llibres, jocs, instruments musicals, articles esportius, material escolar, etc.–, resulta francament positiu que aquests regals hagin estat sempre oferts per diversos comerciants del barri. La capacitat mobilitzadora dels Consells Populars de Cultura Catalana només és comparable a la capacitat de resposta de la gent si les coses són fetes –i la gent ho veu– amb autèntica bona fe. Els CP de CC de l’Esquerra de l’Eixample ho han explicat ben clar: fan això “dins el marc de la campanya de recuperació i redreçament de la nostra cultura nacional”, i és evident que una bona part d’aquest redreçament passa per la informació i els estímuls que reben els escolars.

Ni soc jurat del concurs ni tinc fills en edat de presentar-s’hi, però aquests dies, en fer el passeig habitual pel barri, penso en els “meus” botiguers –comprensius, obsequiadors–, en els “meus” escolars –interessats–, en els “meus” mestres d’escola –amb sentit de responsabilitat–, en l’esperança de l’alliberament popular d’una cultura segrestada… Per lent i difícil que sigui, és el nostre camí.

© El Punt Avui