Novel·lar el procés sense cap ànim d’autoflagel·lació

Llegeixo el llibre que acaba de publicar Toni Strubell i Trueta amb Llibres del Segle i que va presentar a l’Auditori Josep Irla Girona el president Quim Torra. La darrera paraula és una novel·la sobre les conseqüències del Procés i dels fets judicials i les càrregues policials que es van derivar després del judici per l’U d’Octubre, una novel·la que narra una història “magistralment teixida”, escriu Lluís Llach al pròleg, sobre com tantes persones anònimes van fer front “a l’intent de criminalitzar la discrepància política i la reivindicació de drets democràtics en plena crisi europea del segle XXI”, segons escriu el cantautor empordanès i president de l’ANC. El president Torra va voler deixar clar que és més que una novel·la sobre el Procés i les seves conseqüències, perquè, va dir, la lectura genera una reflexió que va més enllà del Procés i que genera interpretacions més universals. La novel·la se centra en el retorn d’un professor universitari barceloní, ja jubilat, que molts anys enrere havia marxat a una universitat dels Països Baixos i que s’havia quedat a viure a Amsterdam, on havia fet carrera acadèmica. Per entendre’ns, i ho van explicar molt bé Torra i Strubell, parla d’un home de classe alta de Barcelona, de família franquista, que ha perdut contacte amb la seva ciutat i Catalunya, que parla en castellà amb la família i que es declara apolític. Torna a Barcelona per acomiadar-se de la seva germana, greument malalta, i es troba una Barcelona sacsejada pel judici de l’U d’Octubre. S’ho mira amb distància, sense cap complicitat, però ell, que té idealitzada una Europa que no es comporta com caldria esperar, ni per molts catalans ni per un asèptic observador europeu, acaba engolit en un terratrèmol moral, polític i emocional que posarà en crisi la seva identitat, el passat familiar i la seva manera d’entendre Europa. Una novel·la que reflexiona sobre allò que és just, sobre el paper d’un poble que exerceix de manera pacífica i democràtica el seu dret a l’autodeterminació.

El president Torra hi veu, en la novel·la, un cert desencís sobre el paper que ha fet Europa davant d’una repressió tan dura. La trama és trepidant i la visió internacional és clara. Toni Strubell va assegurar que el que l’havia impulsat a escriure la novel·la havia estat una afirmació de Pilar Rahola, entrevistada a Catalunya Ràdio, en el sentit que caldrien molts anys perquè es pogués fer literatura sobre l’U d’Octubre. Això i que ja han sortit tres obres, una d’ucrònica d’Àlvar Valls, El dinovè protocol, i dues d’anàlisi, de Francesc Serés, La mentida més bonica, i Albert Sánchez Piñol, Després del naufragi, sobre el que va passar l’1 d’Octubre. Però ell ha volgut fer literatura perquè creu molt necessari consignar el que ens ha passat com a poble. Establir un relat sobre el que va passar l’1 d’Octubre però també del 2018 al 2020, perquè, i va citar Fuster, si no el fem nosaltres, en els faran. En aquest sentit va explicar que també convindria fer-ho al cinema, abans no s’hi llancin Isabels Coixet i altra gent que explicarà les coses des d’una perspectiva espanyola, la dels deu mil piolins, la del Pegasus i el Catalangate o la trama andorrana. Però Strubell va defensar que no volia escriure un pamflet literari, sinó marcar un relat des de la visió catalana, patint per allò que va definir Malcom X en el sentit que el sistema té la capacitat de fer-nos estimar els nostres opressors i criticar els que han estat oprimits. Això creu que passa, i s’hi revolta. En aquest sentit, va deixar ben clar que al seu protagonista, l’Alejandro Valentí, li passa una mica com al personatge que va protagonitzar........

© El Punt Avui