Gran Via, Coliseu, Albéniz: l’enyor de “la plaça dels cines”

La plaça de la Independència, nom oficial del que els gironins d’una certa edat en diem la plaça de Sant Agustí, va tenir durant molts anys un nom popular que ara s’està perdent: “la plaça dels cines”. S’està perdent perquè ara de cinemes no en queda cap i per tant les noves generacions no sabran el perquè algun dia d’aquesta magnífica plaça, que té caràcter, se’n va dir com se’n va dir. Ara la plaça de la Independència s’ha convertit en lloc de trobada i reunió de molta gent, també els més joves. Alguna vegada n’he escrit, i algú hi hauria de posar volada literària a la meva reflexió, de per què la rambla de la Llibertat de Girona ha perdut l’anomenada de lloc de trobada del gironisme de tota la vida. La Rambla, quan jo era jove i també les generacions anteriors a la meva, era el lloc de trobada on van començar moltes coses, vull dir, es van formar moltes famílies perquè hi van fer tractes molts joves que s’hi veien. Era també lloc de cafès i de fer negocis. Sense cap ànim d’exhaustivitat, he llegit moltes coses i m’imagino com havia de ser el cafè Norat, al mig de la Rambla, davant de la Casa Norat feta construir pel propietari del cafè. De fet hi he pensat de manera col·lateral perquè tal dia com avui, el 15 d’abril del 1886, fa 130 anys, va néixer a Agullana Laureà Dalmau i Pla, eminent metge, escriptor i polític català, diputat d’ERC per Girona el 1931 i ponent de l’Estatut de Núria que es va haver d’exiliar després de la guerra i va tornar molts anys després per morir el 1969. Potser es preguntaran per què barrejo el senyor Laureà Dalmau, que té una estàtua a mida natural davant de la Casa de Cultura de Girona, amb el cafè Norat. Doncs perquè es va casar amb Laura Norat i Puig, la filla del propietari del cafè, amb qui van anar a viure a l’actual carrer Carreras i Peralta, al magnífic edifici que ara alberga l’Hotel Palau Fugit, perquè era més discret per als seus pacients, segons s’explica al llibre La nena del cafè Norat de Carmina Roura Dalmau, neta d’en Laureà i la Laura. I ja que parlem de cafès, l’American Bar, el popular can Muntanya, seu de la Penya Neurastènics, després batejada com a Penya Doble Set, que amb el tancament de can Muntanya es van trobar primer al bar del Coliseu i després a la seu de la Penya de Joan Maragall, l’antic Los Barriles, que regentaven la popular Ramona i el seu cunyat, l’amic Caravaca. Res, que allò del Rambla amunt, Rambla avall, que va donar lloc a un comentari radiofònic de Pere Madrenys a Ràdio Girona, ha passat avall. Queden locals i la taverna irlandesa, però el jovent i els vermuts s’han traslladat de la Rambla a la plaça de Sant Agustí, convertit en punt de trobada de gent de tota condició.

De fet, a la plaça de la Independència sempre hi havia hagut bars i restaurants. Però ara, amb la plaça porxada acabada ja fa unes dècades, els vells locals emblemàtics, del Boira al Royal, del Lloret al Coliseu, del Revuelta a la Bodega, del Jim’s al Gran Via, han deixat pas a nous establiments. Resisteix Ca la Marieta, tot i que ja no és dels propietaris de tota la vida. Però s’ha convertit en el lloc de trobada inqüestionable de la gent de Girona i lloc d’atracció de molts visitants. Però ja no hi ha cap cinema. Tota aquesta digressió venia perquè el 15 d’abril del 1923 es va inaugurar el cinema Albéniz, a la mateixa plaça, al lloc on hi havia hagut el Circ Álvarez. El cinema Albéniz, propietat inicialment d’Eduard Turon, Miquel Ferrer i Martí Regàs, era espectacular, obra de l’arquitecte Enric Catà, parent dels Regàs. Era el tercer cinema de la plaça, perquè l’octubre del 1908 havia obert el Gran Via i l’any següent el........

© El Punt Avui