Dimecres, 8 de juliol

Maltractats a les carreteres i amb nous peatges a la vista

Que el que està passant ara mateix a l’autopista no té nom s’ha escrit i repetit i jo diria que és un dels pocs punts en què podrien estar d’acord una gran majoria de catalans en general i de gironins en particular. Després que el 31 d’agost del 2021 fos el darrer dia que es va haver de pagar peatges a l’autopista, vist en perspectiva gironina per anar a Barcelona per l’autopista del Mediterrani o per la del Maresme, el desgavell ha estat considerable. Hi ha molt més trànsit, està farcida de camions que abans passaven per altres vies i la sensació de perillositat ha augmentat de manera exponencial. Decideixo no buscar tants per cent d’augment de vehicles o d’accidents perquè ja se sap que les estadístiques les carrega (encarrega) el diable i en faig prou amb l’experiència personal. Si el que volien amb algunes mesures preses des dels grans despatxos centralistes era incentivar els conductors a desesperar-se per entrar a Barcelona ho han ben aconseguit. Ara mateix és més lent i sobretot és molt més perillós. Ara bé, l’alternativa, és a dir, el transport públic, està com està i el que ha passat, passa i continuarà passant a Rodalies fins que acabin les obres, ha obligat molta gent a prendre paciència i precaucions i agafar el cotxe de nou. Perquè si una cosa funcionava, i era en general els trens d’alta velocitat, també han deixat de tenir la fiabilitat que s’havien guanyat en pocs anys. És a dir, amb tantes mesures preses, ara és molt més complicat accedir a la gran ciutat i, a més, és molt més perillós fer-ho.

De manera conscient parlo d’anar i entrar a la ciutat de Barcelona. Però si s’han fixat que sempre que es parla de treure cotxes de la ciutat, es fa pensant en els que han d’anar a Barcelona. Però ningú parla dels que en surten i van cap a altres zones del país, el que ells anomenen territori, com si la plaça de Catalunya de Barcelona no en fos també, de territori. Territori per definir el que no és Barcelona ni l’Àrea Metropolitana. Territori deu ser allà on hi ha pagesos i es crema el bosc gràcies a moltes decisions preses en aquells grans despatxos de què escrivia abans, on no s’ha tingut mai en compte el que diu la gent que viu en aquest territori ni el sentit comú. Quan el que havien fet durant molt de temps la gent que vivia a pagès o prop dels boscos va quedar en mans dels permisos i de la burocràcia, va ser quan vam començar a anar malament. I sí, penso en els focs que ens cremen els boscos i en la dificultat de gestionar-los perquè per a tot es necessita permisos o aquests s’expedeixen en funció de criteris burocràtics i no del sentit comú. Ho ha dit ben clar Martí Boada i, des de l’altre punt de vista, he sentit parlar-ne algunes vegades a Joan Delort, l’home que ho va ser tot en el món de les emergències d’aquest país.

Tornem, però, a l’autopista. Passo de parlar de la terminologia oficial perquè entre la 17, l’A-7, l’AP-7, i l’E-15 jo ja m’he perdut. Però parlo, per entendre’ns, de l’autopista entre la frontera francesa i la connexió amb l’Aragó i el País Valencià. Aquella autopista del Mediterrani el primer tram de la qual va ser inaugurat el 1969 entre Barcelona i Granollers i que després va arribar a la Jonquera. Una autopista que hem agafat tantes vegades i on ens hem deixat tants diners. Perquè l’autopista funcionava, això ningú ho nega. I es feia un manteniment bo en general quan depenia de l’empresa privada amb noms diversos però durant tants d’anys controlada per la caixa nostrada. Es van anar allargant els terminis d’explotació perquè es van ampliar el nombre de carrils i es fan fer noves sortides. I els que la fèiem servir en queixàvem del preu. Sí, vam protestar i vam abonar la supressió de peatges. Però cal recordar el........

© El Punt Avui