Les enquestes ens venen a dir que, en el conjunt estatal, el vot socialista aguanta. Però que l’altre sumand decau i no dona per la suma imprescindible. És una mena de fatalitat a l’esquerra de l’esquerra: el galop dels egos escissionistes, disfressats de puresa ideològica. És allò dels Monty Python a La vida de Brian: més que a l’Imperi Romà, a qui odiava el Front Judaic Popular era al fotut Front Popular Judaic i aquest al refotut Front Popular de Judea i així indefinidament.

En Gabriel Rufián s’ha mogut contra la síndrome Monty Python. Encara que des d’un partit que no acaba d’assumir del tot la seva funció d’abast estatal: es limita a pactar amb el govern socialista “a canvi de contrapartides catalanes”, cosa que està molt bé, perquè són justes, però que deixa de banda la seva responsabilitat estratègica en el terreny espanyol. No crec que ningú, a ERC, cregui en allò de “com pitjor, millor”, tot covant la patètica esperança que el retorn de la dreta espanyola ha de produir un revival independentista. Són cavil·lacions més pròpies del nacionalisme català de dretes, que pacta in extremis i amb cara de fàstic, però que esgrimeix el “nosaltres sols” i que alhora troba confort, com és........

© El Punt Avui