Al llarg dels anys posteriors a la mort i resurrecció de Jesús, o sigui, a partir dels seus seguidors més entusiastes, i més concretament, a partir que es va voler donar forma d’institució o organització a aquell moviment de seguidors que s’expandia fora de les fronteres de Galilea i també lluny de Jerusalem, tot constituint-lo en una estructura de religió semblant, inicialment, a la del judaisme, aquell cristianisme incipient ja era un moviment que fins i tot preocupava a la poderosa Roma fins a l’extrem de veure’s forçada a buscar un pacte, que es va assolir en temps de l’emperador Constantí IV, un pacte tranquil·litzador per a les dues parts però amb moltes renúncies per part cristiana. Des d’aleshores, han passat molts anys, el catolicisme ha patit moltes mutacions i també, dissortadament, unes quantes segregacions. L’esmentada estructura d’organització, òbviament humana, se la va voler revestir amb elements espirituals i fins i tot sagrats. Com per exemple la condició d’infal·libilitat dels papes, quan parlaven ad catedra. La religió catòlica, com a organització humana, durant aquests més de dos mil anys, ha passat per molts alts i baixos, des d’estar notablement sotmesa a l’esmentat emperador, passant pel temps de l’anomenada Santa Inquisició, per la trista època dels Borja i la dels papes que entraven en guerra per defensar determinats territoris. També alguns dels concilis varen ser motiu de grans discrepàncies i de resolucions discutibles, com va ser el primer de Nicea de l’any 325, que va prohibir que els nous capellans ordenats no es poguessin casar i que als ja casats se’ls prohibia dormir amb la seva esposa. O com el de Trento del 1545-1563, que va ser fonamentalment una resposta molt a cop calent del concili a la reforma luterana. Així com l’excessiva parafernàlia litúrgica, o el nomenament de cardenals amb el títol de prínceps de l’Església, tot això forma part de la història de l’Església Catòlica, que, com a institució humana, no es pot esperar que sigui perfecta, però sí que faci la necessària autocrítica i les reformés que calguin per tal que la transmissió del missatge de Jesús sigui molt més coherent i creïble. No obstant, no per això no l’hem de respectar i al mateix temps fer el que bonament puguem per tal que la seva trajectòria i testimoniatge siguin més propers als que ens va ensenyar Jesús en els seus tres anys de vida pública per terres jueves, aleshores ocupades pel poderós imperi Romà, per tant en unes circumstàncies d’ocupació militar semblants a les que es produeixen en els temps actuals en moltíssims indrets. Val a dir, però, que Jesús ens va donar el seu testimoniatge, de manera planera i natural envoltat dels seus deixebles, homes i dones i sense necessitat de cap mena de parafernàlia per atraure els pobres, els malalts i els marginats pels grans sacerdots del Temple, ja que per donar testimoni de la veritat només és necessari oferir aquell amor que només ell i notables seguidors seus, com Teresa de Jesús i Joan de la Creu, al llarg dels segles han sabut donar.

Aquella màxima “renovar-se o morir” pot ser molt contundent i pot ser fins i tot molt dràstica, però si del que es tracta és d’intentar seguir l’exemple que ens va donar Jesús, no s’hi valen les mitges tintes, però sí sentir-se motivat. Tots els cristians que vàrem poder seguir amb molta expectació i il·lusió aquell esperançat Concili Vaticà II, convocat pel papa Roncalli (Joan XXIII) als anys 60 del segle passat, conformava certament una alta motivació. Un concili que partia amb la necessitat urgent d’obrir portes i finestres de l’Església, com descrivia l’eslògan d’aleshores: “Per foragitar la mala olor putrefacta existent”. D’entre ses eminències, hi havia dos sectors molt oposats: els renovadors, que eren partidaris de fer canvis, i els conservadors, que no volien ni sentir-ne a parlar. El concili va acabar aprovant notables canvis que calia un cert temps per poder aplicar. La vida, però, sovint és complicada i ens ofereix esdeveniments inesperats. Uns quants anys després de la mort del papa Roncalli, i del seu successor el papa Montini (Pau VI), el nou conclave del 1978 va elegir papa el cardenal Luciani Albino, amb el nom de Joan Pau I el 26 d’agost del 1978 i va morir 33 dies després. Tots els indicis descriuen el papa Luciani com un renovador convençut i amb voluntat d’aplicar les reformes del Concili. No obstant, la seva mort precipitada, segons va explicar uns anys després el seu metge de capçalera, fou per haver ingerit medicaments contraindicats a la seva malaltia. El seu successor, però, no va autoritzar que se li practiqués l’autòpsia (?).

Una vegada expressat això, no és gens estrany que el papa Francesc (el primer papa jesuïta), tingués tantes dificultats per aconseguir les seves propostes renovadores. En el nostre món convuls i dirigit per humans, alguns amb molt bones intencions i altres tot al contrari, així com enmig d’una notable crisi de vocacions, però també religiosa, ens cal –en tot moment– molta esperança, i concloure que és necessari que tots aquests ínfims exemples no tenen res a veure amb el que fou l’exemple i testimoniatge de Jesús descrits en els evangelis, que Jon Sobrino ens el defineix com “veu dels sense veu, i veu contra els qui tenen massa veu”. També el darrer paràgraf de l’homilia del Pagola del diumenge 15 de març, quart de Quaresma, ens diu: “Quan aquest home, Jesús, parla d’un Déu que vol una vida digna per als més desgraciats i indefensos, es fa creïble. La seva paraula no és la d’un farsant interessat per la seva causa. Tampoc la d’un religiós piadós a la recerca del benestar espiritual. És la paraula de qui porta la veritat de Déu per als qui la vulguin acollir. Segons el quart evangeli, Jesús diu: «Jo he vingut a aquest món a fer una justa tria; perquè els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs». És així. Quan reconeixem la nostra ceguesa i acollim el seu evangeli, comencem a veure la veritat”.

© El Punt Avui