No l’havia tornat a veure des de l’estiu passat. La seva ombra, arrapada a la paret calenta, m’apareixia com una presència anunciadora; la de la canícula, que cada any s’avança i s’allargassa convertida en una xafogor deixatada, una suor empeltada, enterrant l’entretemps, que no és més que un record difós, una rebeca rosa de teixit, ni gruixut ni prim, que es panseix a........

© El Punt Avui