En una de les converses del festival MOT, mentre discutíem si la tradició literària pesa més per als poetes que per als prosistes, i si als uns se’ls perdona menys un mal vers que als altres, un capítol fallit, a vegades dos, Adrià Targa, que és poeta i es mou com una anguila pel llegat dels que l’han precedit encara que sigui per transgredir-lo, es va treure de la butxaca un fragment d’“Invitació al viatge”, inclòs al volum El Nord de Josep Pla. Fa així: “El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní, d’esparreguera. En els recs, hi ha una cueta d’aigua, surten els créixens de les vores, s’afinen els espàrrecs.” Com que no teníem el text al davant i Adrià Targa el llegia amb les pauses tan ben mesurades, feia l’efecte que ens estava dient un poema. “Els ametllers són de color de rosa. Les pomeres tenen un borrissol de carmí, tornassolat...” De cop, però, el Pla prosista, avergonyit per si algun poeta del futur s’atrevia a llegir-lo com si fos un dels seus, fa una d’aquelles giragonses de sociòleg malhumorat: “El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues, va passant. Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d’aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda, del material humà.” Fins i tot l’exabrupte li sortia rimat. Quina llàstima que cap pla de lectura per als nostres joves es recordi d’aquest escriptor que estimen tant poetes com prosistes, ni tan sols l’any que es compleixen 60 anys d’El quadern gris, 45 de la seva mort, 50 de la famosa entrevista A fondo, i 75 del premi Joanot Martorell per El carrer estret. És una idea.

© El Punt Avui