La cimera de Barcelona ha tornat a situar la ciutat –i, per extensió, Catalunya– a l’aparador internacional. Però més enllà de les fotografies de família, dels discursos solemnes i de l’escenografia institucional que acompanya aquestes trobades, convé preguntar-se què n’hem tret realment i quin paper hi hem jugat.

Barcelona té una llarga tradició com a escenari de grans esdeveniments. Hi ha una inèrcia gairebé automàtica que associa la ciutat amb la diplomàcia, el diàleg i la projecció exterior. Ara bé, aquesta etiqueta, que pot semblar un actiu indiscutible, també amaga una certa comoditat: acollir no és el mateix que influir. I aquí rau la qüestió de fons.

La cimera s’ha presentat com un espai per abordar reptes compartits –econòmics, energètics, geopolítics– en un moment d’incertesa global. Tot plegat, embolcallat amb un llenguatge que apel·la a la cooperació i al reforç d’aliances. Res a objectar-hi, en principi. Però, si es grata una mica, apareix la distància entre el relat i la capacitat real de decisió dels actors locals.

Catalunya hi ha estat, sí, però en quin grau? Amb quin marge? Sovint, aquestes trobades evidencien una paradoxa: el territori que acull l’esdeveniment hi té una presència visible però limitada en la presa de decisions. És una presència més simbòlica que efectiva. I això, en un context en què es reclama més sobirania i capacitat d’incidència, resulta especialment revelador.

D’altra banda, hi ha la dimensió econòmica i mediàtica. La cimera genera impacte, moviment, projecció. Hotels plens, cobertura internacional, una ciutat que es projecta com a hub global. Però aquest model també té límits. No tot pot reduir-se a l’efecte aparador. Si l’estratègia és només aquesta, el risc és acabar sent un escenari permanent sense capacitat de guió.

També cal tenir present el context polític intern. Catalunya arriba a aquestes cites amb una certa fragmentació i amb debats no resolts sobre el seu encaix institucional. Això condiciona inevitablement la seva veu a fora. No és el mateix participar des d’una posició clara i cohesionada que fer-ho des de la indefinició.

En aquest sentit, la cimera de Barcelona no és només un esdeveniment internacional; és també un mirall. Reflecteix fortaleses –capacitat organitzativa, projecció, capital simbòlic– però també febleses –dependència institucional, manca d’incidència real i un discurs sovint desalineat amb la pràctica.

Potser la pregunta no és tant si aquestes cimeres són útils, sinó per a qui ho són i en quines condicions. Si serveixen per reforçar el paper de Catalunya en l’escena internacional, benvingudes siguin. Però, si només consoliden un rol d’amfitrió sense veu pròpia, caldrà repensar l’estratègia.

Tinc la sensació que aquesta cimera –que difícilment s’hauria pogut celebrar en un altre lloc sense la coincidència política entre el govern d’Espanya, el de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona– ha estat més un intent de reforçar políticament el president Pedro Sánchez en hores baixes, i un preludi de l’inici de campanya del PSOE, que no pas una cimera amb contingut sòlid. De fet, la poca consistència dels actors implicats fa preveure que, d’aquí a poques setmanes, quedarà diluïda en l’oblit.

Perquè, al capdavall, no es tracta només de ser-hi, sinó de comptar-hi. I aquesta diferència, massa sovint, es dilueix entre titulars i declaracions institucionals.

© El Punt Avui