Hi ha una paradoxa extraordinària que defineix el nostre temps: mai no havíem estat tan accessibles i alhora tan difícils de trobar. Sabem on és tothom, quantes passes ha fet, quina cançó escolta i fins i tot si ha dormit prou hores per mantenir una productivitat acceptable. El problema és un altre: sabem on són els cossos, però hem perdut la pista de les presències.

Durant segles, l’aïllament era una desgràcia imposada per la distància. Ara és una opció elegant dissenyada amb interfícies intuïtives i notificacions personalitzades. Hem convertit la solitud en un producte d’alta gamma. Les pantalles no han inventat res. Només han revelat una inclinació atàvica: la fascinació per les versions simplificades de la realitat.

La presència és exigent. Demana paciència, silencis i contradiccions. Una persona real arriba amb tota la seva complexitat. Una pantalla, en canvi, ofereix una alternativa seductora i diabòlica alhora. No ens connecta tant amb els altres com amb la seva versió editada.

Vivim envoltats de tràilers humans. Consumim fragments de vides, opinions concentrades i identitats........

© El Punt Avui