¿A què juga el Tribunal Constitucional, o, dit en propietat, a què juga Conde Pumpido? La pregunta és especialment inquietant d’acord amb l’enorme distància que hi ha entre les paraules dels líders socialistes, arran de la sentència del TJUE, i la direcció contrària en què caminen els fets. Des de sempre la qüestió de l’amnistia ha estat partida per aquesta dualitat que s’ha repetit des del mateix acord d’investidura. I ara repica en el moment final.

Fem la cronologia. D’una banda, l’acord d’investidura ens va regalar proclames grandiloqüents i discursos benaurats que sorgien de les goles oficialistes, i que convertien l’amnistia en la quinta essència de la bondat socialista. L’Espanya plural, la reconciliació i etcètera. Mentre l’altra Espanya, la fosca, la que es parapetava darrere el Suprem, mantenia el rictus de la venjança, la que sorgia de la investidura es vestia de concòrdia i es preparava per tancar el procés repressiu derivat del Primer d’Octubre. Bones paraules en boques dels que, poc temps abans (des d’Illa fins a Sánchez), havien repudiat........

© El Periódico (CAT)