Hi ha tres coses que m’entristeixen de Barcelona, a més del preu dels seus habitatges: els coloms grisos, les canyes de barril i els paraigües. Almenys en l’últim cas hi ha una raó. Barcelona, com deia de València cert cantautor, no sap ploure: no plou gens o plou massa. Un passeja per una ciutat del nord (basca, per exemple) i es queda mirant els paraigües del personal com una vaca d’un llogarret remot mira als cotxes passar. Els paraigües allí són atlètics i espigats, de virolles afilades com sabates de taló d’agulla, amb la copa d’una tela impermeable teixida pels déus, amb empunyadures de fusta noble, amb costelles contorsionistes de fibra de vidre. Són paraigües d’aquells que, com deia Stevenson, dignifiquen l’ésser humà.

Soc de Barcelona i, és clar, aquí els paraigües s’han tornat raquítics. La funció fa a l’òrgan, dirien els biòlegs, així que s’han atrofiat com els bracets d’un tiranosaure. Un surt a la pluja comtal i es veu exposat a un espectacle de para-sols regalats per bancs o per festivals de cine autoral, estampats........

© El Periódico (CAT)