De sobte es va trencar el cel del món, començant per Nova York. Terroristes entrenats per fer saltar les Torres Bessones de la ciutat més transitada de la Terra van complir la seva comesa roïna i milers de persones van perdre la vida com a conseqüència d’aquell crit sagnant de l’11 de setembre del 2001. Els mitjans de tot el món es van fer ressò de seguida d’un fet amb unes conseqüències que formen part del pànic que subsisteix: mai s’ha oblidat aquell soroll mundial que va destrossar la vida de tanta gent i que va preparar el món per ser pitjor.

Vaig viure aquell moment que dura fins avui, i el que durarà, en un restaurant del centre de Madrid, assegut juntament amb Miguel Gil, company meu en el Grupo Prisa, i amb el pintor Eduardo Arroyo. Era un cosmopolita que estimava la boxa i la literatura, i era generós com pocs. Sempre que li demanaves un dibuix amb què il·lustrar llibres o pàgines del diari, ell s’oblidava de reclamar-los, així que les redaccions i les biblioteques es van omplir de dibuixos d’Arroyo que ell no reclamava.

Quan les ràdios i les televisions es van fer ressò d’aquell espetec mundial, tots........

© El Periódico (CAT)