Quan va morir Franco va quedar Blas Piñar, poso per cas. Recordo que aquell home va anar a Tenerife, on vaig néixer i on vaig començar a ser periodista, poc després de la mort del dictador. Se’l veia fort, burleta, combatiu, aquell cap per sobre d’un coll que semblava fet per volar sobre nosaltres, donant-nos ordres i il·lustrant amb la seva ràbia els discursos que ens feia.

Seguidors d’aquell líder que estava entre José Antonio i l’aigua beneita, cridaners i malcarats, perseguien els periodistes que cobríem aquella visita com si fóssim sospitosos de la derrota que la natura va infligir a aquell personatge que es pentinava com si el mort li hagués de demanar explicacions. Va ser un moment horrible i inoblidable.

En aquella escala de Blas Piñar, els seus seguidors ens renyaven amb duresa, es burlaven de la nostra feina i ens auguraven temps pitjors, encara més durs que aquells que quedaven enrere. El mateix vestigi de la maldat que patíem allà es produïa en qualsevol altre lloc d’Espanya on els feixistes de l’estirp de Blas........

© El Periódico (CAT)