La primera vegada que vaig sentir parlar del “xip català” va ser per una persona argentina que participava en converses, a través del consorci per la llengua, per millorar el seu català parlat.

Els seus companys parlaven català entre ells, però, en dirigir-se-li, ho feien sempre en castellà; tot i que ell els demanava que ho fessin en català perquè el volia aprendre, ells canviaven de llengua automàticament.

Ara té una filla de 4 anys. Quan era més petita el seu pare li parlava en castellà, i ara que va a escola i parla en català amb els seus companys, quan parla amb ell ho fa automàticament en castellà. Segons el seu pare, ja té el “xip català”. Li és molt fàcil canviar de llengua quan suposa que l’interlocutor entendrà millor el castellà.

Les persones de parla catalana passem molt sovint a parlar en castellà davant d’un interlocutor que suposem que no ens entendrà. Segons estadístiques efectuades, un 80% dels catalanoparlants ho fem. Si preguntem els motius, la majoria diuen que ho fan per educació o per respecte davant d’una persona que pensen que no el parla. D’altres argumenten que ho fan perquè pensen que no els entendran.

Quan ens passem al castellà, ho fem automàticament, sense pensar-ho gaire. Potser, si hi penséssim una mica, faríem un primer intent de dirigir-nos a l’interlocutor en català, almenys per preguntar-li si ens entén.

Però no sé si els catalans ens passem en amabilitat si ens comparem amb els francesos, anglesos o espanyols, que no tenen aquest xip com nosaltres i es mantenen amb la seva llengua per més ganyotes que fem per intentar entendre’ls, o potser és que sota aquest xip rau un sentiment d’inferioritat o inseguretat que considera la nostra llengua com a minoritària.

Qui té cames, que les trega!

© El 3 de Vuit