Els guardians del silenci

Fa temps vaig tenir l’oportunitat de visitar la cartoixa de Montalegre. Tot i pertànyer a la comarca del Maresme i al municipi de Tiana, està al devora de Badalona i de la Conreria —on s’ubica l’antic seminari—, a tot just vint quilòmetres de Barcelona. Enclavat a la serralada de Marina, a uns cent seixanta-vuit metres d’altitud, aquest paratge únic permet fondre la mirada en el mar mentre es gaudeix de bones excursions per la muntanya. És l’única cartoixa catalana en la qual encara viuen monjos. I em va impressionar el silenci que allà habitava, molt dens i profund; i per a la persona que no estigui acostumada a la rutina silent, li serà difícil de suportar. Així i tot, resulta més colpidor el silenci de qui escolta. És el ressò de l’interior, que es troba més enllà de les paraules. Cal prendre en consideració que la cartoixa és la casa del silenci i, malgrat l’aparent paradoxa, és també la casa de la paraula. Estem parlant del silenci interior que no està encerclat pels mecanismes de la raó. Un silenci que parla i acompanya. En la regla de sant Benet, per exemple, s’emprava el terme «taciturnitas» per a descriure la moderació i la discreció en l’ús de la llengua, una mena de disciplina necessària per a impedir la murmuració i la divagació per tal de no torbar la quietud de la ment i del cor del monjo. No estaria malament fer-nos nostre aquest mètode; així evitaríem molts malentesos. Potser l’únic perill per a un cartoixà sigui convertir el silenci en ídol. Precisament, uns anys després de la meva visita a la cartoixa de Montalegre, el director alemany Philip Gröning va dirigir la pel·lícula El........

© Diario de Mallorca